Se’ns ha mort el marit, el pare i l’amic.
Martí, ens has deixat i el teu buit l’omplen la pena, la tristor, la impotència i la ràbia.
La mort ens ha fet la “gran putada” de prendre’ns algú de sobte. Només 55 anys i ple de vida i projectes! Quina “gran putada”! Però quan això passa, vull creure que és perquè el que se’n va, ja ha aprés molt de la vida, és savi, i s’ha d’anar a ensenyar a d’altres que encara tenen moltes coses per aprendre, i necessiten de guies, de savis i el Martí ha estat un savi de la vida i continuarà sent un gran guia. Uns quants o molts trobarem a faltar la seva brugola però d’altres la tindran.
Alguna explicació cal trobar-li, no? Si no fos així, que difícil tot plegat.
Ens varem conèixer a principis dels noranta, quan vaig anar a “fer feina” a Palma de Mallorca, a la seva estimada SA NOSTRA (Caixa de Balears); sintonitzarem ràpid, de fet sempre ha estat fàcil fer-ho, perquè en Martí ha estat una persona amb ganes de fer coses. Com a membre fundador i fins fa poc president de l’Associació d’Empleats, proposava iniciatives, activitats, fer pinya amb la gent. Amb ell i els seus companys vaig fer ràfting pel Noguera Pallaresa. Desprès d’acabar de “fer feina”, devia ser el 1996 o 1997, vàrem continuà veient-nos i manteníem una llunyana relació, ell a Marratxí i jo a Barcelona, però entre nosaltres hi havia una veritable estima. Ens sabíem distants per la Mediterrània però propers en l’amistat.
El passat 27 d’agost sopàrem plegats amb les respectives esposes, na Margalida i na Mercè, a Banyalbufar, un sopar meravellós, que un mes desprès s’ha tornat inoblidable. Al dia següent, en Martí i jo vam visitar les Bodegues Suau, a Es Pont d’Inca, on elaboren el brandy mallorquí que ell em va descobrir. Aquells dies les bodegues estaven tancades, però sent com ha estat, en Martí va aconseguir que la senyora Margalida Barceló ens les obris per nosaltres dos i ens fes una visita guiada.
Just una setmana abans de la seva mort, ens vam trobar a Barcelona, havia vingut a acompanyar a la seva nina Marta, que ha començat el darrer curs de la universitat, i em va portar unes quantes ampolles del brandy, d’aquell brandy que anirà sempre lligat al record d’en Martí.
Ens havíem de tornar a veure durant el curs a “ses Illes de sa Península”, com ell anomenava Catalunya, però he hagut de ser jo qui l’hagi anat a acomiadar a la seva illa de Mallorca. Perquè en Martí ha adorat la seva illa.
Estic trist; Margalida, Martí, Marta, esteu tristos, però el meu amic i el vostre marit i pare ens va ensenyar que és la vitalitat, que és aprofitar la vida, que és donar-se als altres, i amb aquest record de la gran persona que ha estat, tots continuarem. És l’hora d’evocar-lo amb alegria i amb empenta, així ha estat en Martí i així seguirem nosaltres.
T’hem estimat, et recordarem i viurem plens de tu, i a cada copa de Suau estaràs amb mi, amic, amic Martí.
29 de setembre de 2008
Palma de Mallorca
Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.
Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.
Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca…
Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que…
Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc…
© Edicions l’Empordà. Lluís Llach 1985 (Maremar)
Categories
1/10/2008 a les 16:59
Tos els qui viuen aquestes situacions saben, després d’un període de temps més o menys llarg, lo important que és el record, vivències i ensenyances d’aquella persona que dia a dia i minut a minut ens acompanyaran durant tota la vida. Tant és així que fins hi tot podran arribar a compartir amb ella les noves experiències i emocions que el destí els depara.
Paraules com les teves ajuden a entendre que aquella persona estimada no serà mai oblidada per les persones que l’han conegut. I a les que no han pogut, ganes de ser una mica millor en tot.
Sincerament, us acompanyo en el sentiment.
2/10/2008 a les 10:59
Estimat Josep,
Avui a l’arribar he obert el teu enllaç. M’ha emocionat llegir-te. No ha estat només una lectura. Em sento propera al teu sentiment de dolor i tristesa.
No fa gaires dies, jo escrivia, sobre l’absurd. Hi ha coses a llarg de la nostra vida que no podem comprendre, però si n’hi ha una alguna per la que no estem preparats és per comprendre és la mort.
Perdre algú que ocupa un espai important en el cor, és dur. És molt dur.
En una circumstància molt semblant que vaig viure fa dos anys, un meu amic em va dir: “Aquesta persona existirà sempre que estigui en el teu cor”. Sovint, quan cada dia la recordo, penso en aquelles paraules i crec que son cada dia més certes.
Les persones que ens hem estimat i ens han deixat segueixen existint mentre nosaltres hi pensem i les fem presents a la nostra vida.
Per altra banda, llegir-te, ha estat una bona entrada de dia per prendre conciència de tant fràgils com som. En som molt més del que ens sembla. El que sembla que mai ha de passar, ocorre en un moment. Llavors ja no hi ha temps.
Dediquem doncs la nostra vida, seriosament al que és important, al que val la pena, als petits detalls, i a escoltar el nostre cor, compartint amb tots el nostre amor i la nostra amistat.
Una abraçada molt forta amb molt sentiment,