Benvolgut empresari, les xifres d’atur del nostre país són brutals i l’augment ha esta ràpid i intens, fent que Espanya sigui el país que en té més de tota Europa, i Catalunya també entre ells. Molt resumidament, la causa de la taxa d’atur existent és la destrucció de llocs de treball en tots els sectors però, especialment, en el de serveis i en el de la construcció, i molt centrada en la no-renovació de contractes temporals, ja que la contractació indefinida, fins i tot, ha pujat.
Tots els experts estan d’acord en què és un problema estructural, amb components de model econòmic, de marc regulador de les relacions laborals i, jo hi afegiria, de maneres de fer de les empreses i dels sindicats.
Per què la mitjana UE (27) és del 8,9% – UE (16) 9,5%? Per què hi ha disset països que van del 3,2% al 8,7%? Per què Espanya té el 18,7% i el que ocupa el segon lloc té el 16,3% (Lituània), 2,4 punts de diferència?
En ple debat sobre la reforma laboral, em sembla que no seria sobrer que els qui la negocien miressin què fan els disset països que arriben com a màxim al 8,7%, i no solament en termes de relacions laboral sinó en termes de model econòmic i, sobretot, culturals. Com entenen la feina en aquells països? Per què estant en crisi com nosaltres no tenen la nostra taxa d’atur? Només per model econòmic?
Fa temps que penso que ni els representants dels empresaris ni els representants dels asalariats han entès encara en quin món vivim. Es mantenen ancorats en la dialèctica dels paradigmes neoclàssic i marxista dels factors de producció tradicionals, el capital i el treball, quan avui hi ha un factor no conflictiu i fonamental que és el coneixement. Estem en la complementarietat, no en el conflicte. El capital només obtindrà rendiments del coneixement, no de les plusvàlues del treball, i, en conseqüència, quin sentit té centrar-ho tot en la flexibilitat dels costos laborals i en acomiadaments barats? Els empleats no són treball, els empleats són coneixement; per tant, debatem com podem fer-lo més eficient i no com fer-lo més barat. El coneixement té un preu i a l’alça, el treball té un preu i a la baixa. Si el problema és que el nostre model econòmic és més de treball que de coneixement, no fem normes iguals per a tothom. Penalitzem els empresaris i assalariats del món del “treball” i primem els empresaris i assalariats del món del coneixement, així potser els primers es voldran moure cap als segons i aprofitarem, també, per canviar el model econòmic.
És només una reflexió, però és que em sembla frustrant que amb més de quatre milions d’aturats el debat sobre la reforma laboral sigui el mateix que fa deu anys.
Josep Albet
Categories
29/07/2009 a les 17:54
Molt encertat el teu article. L’economia basada en la producció i no basada en la productivitat i l’excel·lència, com és el cas del nostre Païs, fa que les taxes d’atur siguin de les més elevades d’Europa, sent directament proporcional al grau de protecció de “papa estado”. Vivim acostumats a una situació de rentisme; ens hem d’espabilar
30/07/2009 a les 0:13
Totalment d’acord Josep.
Fa 30 anys jo volia estudiar i si demanava un petit canvi d’horari, els empresaris es posaven les mans al cap. Fa 10 anys els mateixos empresaris s’estranyen què la gent no es vulgui formar, ni fins i tot a càrrec de l’empresa… Per alguns empresaris, tot rau sempre en mans del que fan-haurien de fer els treballadors. I per aquests darrers del que fan-haurien de fer els empresaris.
En conec molts què no saben: quin cost té per l’empresa què lideren la feina que ells fan? Estem davant criteris en què ni l’empresariat ni els treballadors es mouen d’un debat què no duu enlloc. Si les empreses es tanquen és tant per falta d’estratègia dels empresàris com sovint de manca d’implicació per part de treballadors. Es què no sabem que si no hi ha empresa, no hi ha projecte, i si no hi ha projecte no hi ha d’on treure ingressos?
La manca de confiança mútua ens deixará a tots a la cuneta. Necessitem empresaris i necessitem gent què treballi, i tots què facin alguna cosa atractiva pel mercat, a preus competitius. No veig jo què sigui tan complicat d’entendre…
30/07/2009 a les 13:44
Molt be, Josep. Quànta raó que tens! La teva és una ide innovadora que, si s’assumeix per ambdúes bandes del conflicte faria avançar la societat cap a models molt més competitius i gratificants, també per ambdúes parts. És clar que “determinats assalariats” haurien d’estar disposats a assumir el major esforç que requereix l’hàbit de d’estudiar i abandonar d’una vegada per totes la mandra de continuar-se formant. Per altra part, l’empresa hauria d’estar disposada a assumir el cost econòmic, el cost del temps que es dedicaria a aquest estudi i tal volta el cost de que aquests assalariats plantejessin idees i/o proppossessin canvis sobre el desenvolupament de l’activitat de l’empresa. Això darrer podria esdevenir incòmode per determinats empresaris? Falta que totes i cadascuna de les capes de la societat comprenguin seriosament que TOTHOM, és en el mateix vaixell. Desitjo que la teva reflexió trobi el ressó que es mereix!. Bones vacances d’estiu!!!!