Benvolgut empresari, de tots és conegut que fa unes setmanes el president executiu de Repsol YPF, Alfonso Cortina, va presentar la seva dimissió i que ha estat substituït en el càrrec per n’Antoni Brufau. Una de les conseqüències d’aquesta “dimissió” és la indemnització de 19 milions d’euros que l’empresa li pagarà al dimissionari, segons ha transcendit; una quantitat que s’haurà de restar directament dels beneficis que pugui obtenir l’empresa aquest any.

Però Repsol YPF va bé. Al tancament del tercer trimestre el resultat net era de 1.696 milions d’euros, front als 1.608 de l’any passat en el mateix període, gener-setembre. El resultat operatiu havia augmentat un 10,4%, arribant als 3.320 milions d’euros i el cash-flow net es situava a 3.794 milions d’euros, amb un increment del 7,1%. Això sí, i sense desmerèixer l’esforç per ser més eficients, apujant el preu dels combustibles i repercutint l’augment del cost del barril de petroli sobre la inflació.

L’any 2003 la companyia va tancar amb un benefici net de 2.020 milions d’euros i sembla que aquest any el pot superar. 19 milions sobre 2.020 milions representen un 0,94%. Vols dir que l’accionista notarà l’impacte de la indemnització?

Al darrer exercici Repsol YPF va pagar 0,40 euros per acció en concepte de dividend; el nombre d’accions és de 1.220.863.463 per tant el desemborsament va ser de 488 milions d’euros. Si els 19 milions es repartissin entre els accionistes, els tocaria 0,015 cèntims d’euro a cadascun, que pot semblar una misèria, però seria coherent amb la política de dividends que l’empresa manifesta i que té per objectiu arribar al 40% del benefici net en condicions de cicle mig. El pagament que va fer el 2003 va ser del 24,1%.

Potser 19 milions d’euros no sigui una xifra rellevant quan ens movem en els volums que ho estem fent, però si considerem una altra perspectiva, com podria ser la de la responsabilitat social corporativa, els 19 milions es transformen i agafen una nova dimensió dins una empresa que fa bandera del seu compromís social. El mateix Cortina deia a l’Informe Social 2003: “Para Repsol YPF la responsabilidad corporativa es el comportamiento que integra el objetivo empresarial de creación de riqueza con los valores éticos y profesionales de las personas que constituimos la Compañía y nuestro compromiso con la sociedad y el entorno natural. Un compromiso acorde con los criterios del desarrollo sostenible.”  I a aquest compromís hi dediquen, sota el concepte d’inversió social, 23,2 milions d’euros. 19 front a 23 ja no és una diferència tan gran.

A Espanya la normativa laboral contempla que quan un dimiteix es produeix una baixa voluntària i, en conseqüència, l’empresa no té cap deure envers el dimissionari. Ara bé, acceptant que la dimissió, en el cas que ens ocupa, és un eufemisme i que podríem emmarcar la decisió dins la categoria d’acomiadament improcedent, l’empresa hauria de satisfer una indemnització de 45 dies per any treballat amb un límit de 42 mensualitats. El càrrec de president de Repsol YPF és mou en altres paràmetres, però per tal de disposar de més referències: l’expresident ha estat en el càrrec 8 anys i 4 mesos, és dir, 100 mensualitats; si la seva retribució total (com administrador i com a executiu) l’any 2003 va ser de 3 milions d’euros, les 42 mensualitats d’aquesta xifra són 10,5 milions d’euros. D’acord amb aquest càlcul n’hi ha 8,5 de més respecte a la indemnització publicada.

Estimat empresari, no voldria que pensessis que tinc cap problema amb el senyor Cortina per rebre aquesta quantitat – si al final la cobra, aquesta sort haurà tingut -, o amb el senyor Brufau per pagar-la, ja que ell sabrà perquè ho fa. Hi ha dos motius que m’han impulsat a escriure sobre el fet. El primer, posar de manifest que els principis sobre el bon govern de l’empresa van avançant i que la transparència va calant. La reflexió que faig no hagués estat possible sense poder accedir, a través d’internet, a la memòria de Repsol YPF, d’on he tret totes les dades que he fet servir.

El segon motiu ha estat compartir amb tu el disgust que em produeix la falta de coherència directiva, doncs avui pagarem 19 milions d’euros a una sola persona i demà, quan les coses no vagin tant bé com ara, acomiadarem centenars d’empleats regatejant uns milers d’euros. La gent no és idiota i té memòria. Com és pot demanar esforç i compromís després de decisions d’aquest tipus? Em ve a la memòria el treball del sociòleg Richard Sennett de l’any 1998 titulat,The corrosion of character: the personal consequences of work in the new capitalism.

Josep Albet

Professor d’ESADE

Director d’ALBET CONSELLERS BCN

jalbet@albetconsellersbcn.org