Benvolgut empresari, d’un temps ençà em manifesten sovint el difícil que és contractar personal amb un mínim de compromís i capacitat d’esforç. Treballar en una perruqueria d’alt nivell rentant caps, ajudant els professionals amb ofici i aprenent-lo no sembla una feina suficient; ser en un magatzem d’una empresa de distribució és massa cansat; o tenir que treballar algun cap de setmana en un hospital és quelcom que un cert nombre del personal d’infermeria d’avui, després d’haver estudiat un diplomat i sabent que el servei sanitari és de 24 hores 7 dies a la setmana, no està disposat a acceptar. Però el pitjor del cas ja no és que refusin les condicions, sinó que firmin un contracte i que al cap de pocs dies s’acomiadin amb l’excusa d’una altra feina més interessant per a ells o simplement manifestin el seu disgust per la que estan fent.
Davant la situació, podríem argumentar que les condicions laborals que s’ofereixen no són acceptables, i potser sí que en algunes activitats pugui ser així, però quan la inquietud apareix també en altres sectors que no són ni el del comerç ni el de l’hoteleria, no sembla que aquest hagi de ser el principal motiu. Vull creure que això no és una actitud majoritària i que els contractadors que manifesten la seva queixa tenen mala sort degut a la quasi plena ocupació que existeix avui en dia. És a dir, que l’oferta que correspon a la seva demanda és la d’un col·lectiu de treballadors circulants que només estan disposats a acceptar unes condicions molt concretes, les que a ells els interessin, i que són una minoria. Les mateixes dades de l’ocupació ho refermen i una economia no s’aguantaria amb uns empleats que anessin contínuament rotant de feina.
Ara bé, tot i no sé una actitud estesa, alguna cosa s’està coent; en Salvador Cardús, en un article a La Vanguardia del passat 17 d’octubre titulat “Pasar del ascensor”, donava algunes pistes quan plantejava: “què passaria si l’ascensor social deixes d’interessar a una bona part de la societat, tant perquè una generosa protecció social pública garantís uns mínims de benestar sense gaires contrapartides; com per una renúncia explícita als avantatges del sistema o per consciència que no pot seguir-se per la via d’un desenvolupament insostenible o només perquè el cost subjectiu de l’esforç per millorar els nivells materials fora sentit com excessiu per els avantatges que aquests proporcionen?”. El sociòleg es qüestionava desprès de reflexionar sobre diferents situacions socials que a tots ens són fàcils de reconèixer quotidianament (val molt la pena la lectura de l’article), i tot i manifestar que la renúncia al progrés que aquestes impliquen són limitades, acabava l’article amb una darrera pregunta: “quina proporció d’indiferència al progrés pot resistir una comunitat política i fins a quin punt pot pagar els costos de falta de contribució al projecte comú?”.
Pot ser doncs el desinterès pel progrés la causa de la falta d’un mínim de compromís i esforç? Estimat empresari, si és així, crec que aquells que legítimament expressen el seu malestar quan algú els deix plantats a la setmana d’haver començat a treballar, no s’haurien de fixar tant en les minories, en aquells que per una raó o una altra renuncien al sistema – són ben lliures de fer-ho o no – i s’haurien de concentra més en aquells, la majoria, que mantenen la il·lusió per la superació espiritual i material, i en tot cas, si el contingut d’aquesta superació l’hem de redefinir, fem-ho, però el que és indiscutible és el benefici de la idea de progrés per la humanitat.
Un dels fonaments d’aquest progrés ha estat i és l’aspiració a saber més, a ser més cultes i a tenir més coneixement, i no per què sí, sinó per fer-lo servir, per aplicar-lo i construir una vida millor, i per fer-ho necessitem d’altres coneixements que es complementin amb el nostre i això només és possible en el marc de les organitzacions, i en elles són majoria els que volen progressar, ja que a fi de comptes, vulguem o no, la nostra vida transcorre vinculada a les organitzacions en forma d’empleats, clients, proveïdors, administrats, … I les organitzacions són una part nuclear de la vida en societat. Ara bé, normalment, quan aquestes organitzacions necessiten contractar persones, allò que els acostuma a preocupar és que els candidats tinguin les competències necessàries per poder fer la feina, i probablement avui, més important que les seves competències són els seus valors, és a dir, abans de saber si podrà fer la feina o no, cal saber si compartim o no allò que ens és important respectivament, perquè si no els compartim, el conflicte està servit, però, si ho fem, podem tenir un futur plegats. Les competències es poden aprendre, els valors són els que són per a cadascú, poden canviar en el temps, o no.
Josep Albet
Categories