Benvolguts, l’anunci de presentar la candidatura per als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, per part de Barcelona, és una bona notícia i espero que ho puguem comprovar d’aquí a 12 anys. Tanmateix, passades unes setmanes, hem pogut constatar posicions contràries, bàsicament fonamentades en quatre motius: 1) estem en crisi i hi ha altres prioritats; 2) no té sentit desenvolupar la ciutat a cop d’esdeveniment; 3) té una finalitat electoralista; i 4) poca sensibilitat i solidaritat amb la candidatura de Jaca.
Anem per la primera. L’any 1981, quan el llavors alcalde Narcís Serra va fer el mateix que l’alcalde Jordi Hereu, no estàvem en crisi, no, ho teníem tot per fer! Fa 29 anys! He repassat l’hemeroteca de La Vanguardia i hi havia cartes al director argumentant el mateix que ara. Onze anys més tard, el 1992, l’autoestima de la ciutat i del país es sobreeixia.
La segona. Barcelona ja no necessita esdeveniments per ser. Barcelona ja és. L’octubre de l’any passat la consultora immobiliària Cushman & Wakefield va presentar el seu vintè estudi sobre la percepció i el atractiu de les ciutats europees per fer negocis. Les tres primeres eren les ja tradicionals Londres, París i Frankfurt i la quarta … Barcelona. Si benvolguts, Barcelona és la quarta ciutat europea més atractiva per fer negocis de les 34 considerades, i la número 1 en qualitat de vida. Fa uns dies, el fDi Magazine (The Financial Times) publicava l’estudi European Cities & Regions of the Future 2010/11, doncs bé, Barcelona era la ciutat número 5 d’una llista de 25 i d’un anàlisi de 223 ciutats. Una darrera dada, l’Euromonitor International va fer públic el seu Top City Destination Ranking, que conté les 100 ciutats que més turistes internacionals van rebre el 2008: Londres, Nova York i Bangkok són les tres primeres i Barcelona és la 19.
La tercera, la finalitat electoralista. Amb menys insistència i soroll, a l’any 1981 aquesta acusació també es va escoltar, clar que també eren altres temps. Però crec que en aquest cas hi ha visió estratègica, doncs si Barcelona ja és, com queda clar en el paràgraf anterior, necessita reforçar la marca, i en el 2022 farà trenta anys de Barcelona’92!
I finalment, la quarta, la poca sensibilitat i solidaritat amb la candidatura de Jaca, especialment quan ja l’ha presentat quatre vegades sense èxit. Des d’una perspectiva espanyola es pot comprendre el sentiment, i és cert que qui finalment decidirà serà el Comitè Olímpic Espanyol, però en el món d’avui no competeixen els Estats sinó els territoris, i especialment les ciutats – un detall d’aquesta realitat és el mateix informe del fDi Magazine – raó que recolza la necessitat de reforçar la marca que deia abans. Sent això així, no li veig cap problema si la competència és lleial, no com passa, per exemple, en el cas de la gestió aeroportuària entre Madrid i Barcelona.
De Barcelona’92 vam aprendre una cosa: la importància de la gestió de les complicitats en els projectes olímpics (veure bibliografia adjunta). Sense la confluència d’interessos, a principis dels vuitanta, entre Juan Antonio Samaranch (llavors candidat a President del COI) i Narcís Serra, Barcelona no hagués proposat la candidatura ni els jocs s’haguessin fet a la ciutat, i és per aquesta realitat que la meva hipòtesi és que a l’alcalde Hereu, o bé algú de Madrid li va proposar la idea dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, o bé que quan ell la va exposar, no li van dir pas que no. Desprès dels fiascos de la capital, almenys intentem jugar sobre segur – deurien pensar -, doncs com abans ja he dit, el 2022 farà trenta anys de Barcelona’92, farà trenta anys que Espanya no torna a organitzar unes olimpíades.
Per acabar, en època de crisi res millor que els projectes, recordeu que el present és el futur del passat, i tots volem que el present del 2022 sigui millor que l’actual.
Josep Albet
Llibres de referència:
Samaranch, el deporte del poder. Jaume Boix i Arcadi Espada. 1999. Espasa Hoy.
La gota malaya. Pasqual Maragall, la obstinación y el poder. 1998. Luis Mauri i Luís Uría. Península.
Les claus de l’èxit: impactes socials, esportius, econòmics i comunicatius de Barcelona 92. 1995. Miquel de Moragas i Miquel Botella. Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport. UAB.
Barcelona 92: quinze dies d’euforia. Lluís Permanyer i altres. 1992. Ajuntament de Barcelona / Àmbit Serveis Editorials.
Categories
26/02/2010 a les 11:29
Molt be, Pep. FELICITATS!!!!
Visca l’aportació d’optimisme i diria també de realisme pràctic de la cosa pública. Tenir un objectiu comú que il·lusioni i treballar per ell és important per generar progrés i riquesa i per cohesionar grups humans
Petons,
To
26/02/2010 a les 12:57
Bon dia.
Fa gracia sentir a tota aquesta gent que critica el fet de que Barcelona torni a ser olímpica, però no es donen compte que farà 30 anys d’última vegada i si arriba el moment, tant tu com jo, tindrem mes de 60 anys i pensant mes en la jubilació que en un altre cosa (al menys jo) i molts dels que critiquen el projecte ni tan sols viuran per veure-ho.
Així que si podem optar a fer-ho, fem-ho, encara que només sigui com a inversió de futur, per tots aquest nens i nenes que ara tenen 10 anyets i que potser i només potser, podrà esdevenir un revulsiu per a la seva joventut.
Al cap i la fi tenim els mateixos drets a proposar una candidatura com qualsevol altre.
Diuen que el futur és la porció de la línia temporal que encara no ha succeït, llavors com va dir, no me’n recordo qui, si tens un problema, soluciona’l, però si no el tens no li busquis solucions i Barcelona no té cap problema. Crec.
Josep.
26/02/2010 a les 16:15
Insisteixo en l’anterior comentari. Que be que algú proposi lecturas optimistes i sensates del que sigui. de totes formes des de el punt de vist de la sostenibilitat no es una mica excentric montar un trampolí de neu artificial a l’estadi?, molt sostenible no sembla.
una abraçada