Benvolgut empresari, fa uns quinze dies el “Grupo Especial de Trabajo para asesorar a la CNMV en la armonización y actualización de las recomendaciones de los Informes Olivencia y Aldama sobre buen gobierno de las sociedades cotizadas” va presentar una primera proposta de “Código Unificado” i va obrir un debat públic sobre un conjunt de temes relacionats. Un fet destacable és que, trencant la tradició, s’aborden temes de bon govern sense que s’hagi produït cap crisi corporativa i, en aquest sentit, crec que ens hem de felicitar.

La finalitat del Grupo Especial segueix el model britànic, què a l’any 2000 va elaborar el The Combined Code: Principles of Good Governance and Code of Best Practice, desprès que des de l’any 1992, quan es redactà el conegut Informe Cadbury, s’elaboressin quatre documents més (1995, 1998 i 1999 (2)) i es fes necessària la seva integració a fi i efecte de clarificar les regles de joc. En tot cas, a data d’avui, el matis del model britànic respecte al model espanyol és que mentre nosaltres hem elaborat quatre documents de referència,  ells n’han fet divuit, segons l’European Corporate Governance Institute. Algú em dirà que les realitats són diferents; és cert, però també ho és que hi ha una voluntat de millora bastant més accentuada que aquí i per argumentar-ho agafaré el cas de la figura del president executiu.

Estimat empresari, el president executiu és aquella fórmula de direcció que unifica en una sola persona el càrrec de president del consell d’administració i primer executiu de la companyia. És a dir, aglutina les funcions que les empreses anglosaxones encarreguen al Chairman i CEO, respectivament o els alemanys al Aufsichtsratsvorsitzende i Vorstandsvorsitzende. A les empreses espanyoles que cotitzen a borsa és força habitual trobar presidents executius, concretament 23 de les 35 empreses que composen l’IBEX-35 el tenen i entre elles: ACS, BBVA, BSCH, Repsol-YPF, Telefónica, etc. A la Gran Bretanya, des de l’Informe Hampel (1998), es recomana la clara separació de funcions, mentre que a Espanya ni els Informes Olivencia (1998) i Aldama (2003), ni la proposta del Grupo Especial s’atreveixen a abordar-ho. Quina importància té aquesta separació? Des del bon govern de les societats, molta, ja que si, per prevenir riscos, el contingut dels seus principis i pràctiques diferencien clarament les responsabilitats de supervisió de les d’execució, corresponent les primeres al consell d’administració i les segones a l’equip directiu, no té gaire sentit que hom es supervisi a sí mateix, com és el cas del president executiu. La no recomanació explícita de la separació pot entendre’s com a una voluntat de mantenir la realitat espanyola què, probablement, es fonamenta en una visió cabdillista de la direcció empresarial, i que ningú em mal interpreti, doncs segons el diccionari manual de la llengua catalana de l’IEC, cabdill fa referència al líder carismàtic – això sí, normalment militar i polític – i en la nostra cultura agraden aquest tipus de líders, mentre que en altres cultures són més sensibles a la direcció col·legiada que comporta diversitat, debat i acord, en definitiva, direcció amb més contingut a la vegada que més democràtica.

Per altra banda, que es recomani la separació de funcions no implica que sempre hagi de ser així. Si el Grupo Especial manifesta en la seva proposta que assumeix la recomanació de l’Informe Aldama, basada en el model britànic, de “complir o explicar”, és a dir, complir el que estableix el codi de bones pràctiques o explicar per què no es compleix, aquelles societats que no complissin la recomanació de la separació sempre podran explicar el per què, i si el mercat ho troba justificat, res impedeix la lliure capacitat d’organització de la direcció de l’empresa. Com en Jaap Winter (Informe Winter, UE, 2002) ens va recordar en la seva visita a Barcelona, al Cercle d’Economia, els principis i pràctiques de bon govern i el cost que comporta la seva aplicació tenen per objecte prevenir els riscos que es puguin derivar d’una mala direcció de l’empresa i evitar els danys que puguin patir els seus  legítims propietaris, i en conseqüència, els majors costos, no són altra cosa que la prima que aquests estan disposats a pagar perquè aquells no es produeixin. Des d’aquesta perspectiva considero que el Grupo Especial hauria de ser valent a l’hora de fer les seves recomanacions, seguint els passos dels més avançats, malgrat afectin a personatges a qui ningú pot negar el reconeixement, doncs el que si li demana són mesures per prevenir.

Si les empreses familiars grans – Caprabo, Cordorníu, Mango, Nutrexpa, Puig, Roca, … – apliquen la separació de funcions, diferenciant clarament entre propietat i gestió, amb més motiu ho haurien de fer les empreses cotitzades, les quals es caracteritzen per tenir una propietat dispersa.

Josep Albet

Director d’ALBET CONSELLERS BCN

si el contingut dels principis i pràctiques de bon govern, per prevenir riscos, diferencien les responsabilitats de supervisió de les d’execució, no té gaire sentit que hom es supervisi a sí mateix