Benvolguts, en aquests darrers dies, a Repsol, s’ha posat de manifest un molt interessant conflicte d’interessos entre el seu President Executiu i l’accionista més important de la companyia, la constructora Sacyr, que ostenta el 20,01% del seu capital. El tema de conflicte és el dividend a compte a pagar als accionistes amb càrrec a l’exercici 2009, ja que el President Executiu ha proposat que sigui de 0,425 euros per acció front el 0,525 pel mateix concepte de l’exercici 2008. El President Executiu ho fa en base al descens del resultat, conseqüència de la situació econòmica, i a la necessitat de continuar amb l’aplicació del pla estratègic de la companyia que demana una sèrie d’inversions en ell previstes. Per la seva banda, el principal accionista, necessitat de liquides i volent rendibilitzar la seva inversió – 6.525,5 milions d’euros des de l’any 2006 – no vol que el dividend baixi.

El conflicte és lògic, els interessos estan contraposats, però com què es tracta d’un dividend a compte dels resultats del 2009, el sentit comú assenyalaria prudència, de manera que a la junta general d’accionistes de la primavera vinent, amb els comptes ja tancats, es decidís el dividend definitiu que fos. Llavors se’l podria mantenir al mateix nivell que l’exercici 2008 – 1,05 euros per acció -, podria incrementar-se – com ha estat en els darrers anys – o podria baixar-se.

És cert que Sacyr és l’accionista de referència amb un 20% del capital i que està representat en el consell, però també ho és que el free float, el capital en mans de minoristes, és de quasi el 61% – el 19% restant l’ostenten Criteria (9,28%), Pemex (4,81%) i Repinves (5,02%) – i hi ha un fet que no s’ha d’oblidar mai: els accionistes són sobirans i exerceixen la seva sobirania a la junta general d’accionistes. És per això que en el paràgraf anterior deia que el conflicte potser millor dirimir-lo a la junta general d’accionistes que veurà el tancament de l’exercici 2009.

Conflictes corporatius d’aquest tipus no tenen per què veure’s en clau negativa, a fi de comptes els interessos són legítims i l’únic que s’ha de preservar és la bona comunicació i el fair-play. Situacions d’aquestes, a les empreses familiars de segona generació i següents, n’apareixen sovint. No són rars els casos d’un germà president del consell i conseller delegat (20% del capital, per exemple) i dos, tres o més germans que no intervenen a la gestió però que tenen, també, part del capital. El primer és l’únic  que gaudeix de rendes de l’empresa, garantides via salari, la resta de germans poden no rebre cap mena de renda no pagant-se dividend. En algun moment, un o varis d’aquestes accionistes familiars poden reclamar-lo, però el germà president respon que ara no toca perquè estan en marxa un conjunt de projectes que requereixen liquidat. El conflicte, ja no corporatiu, sinó familiar, està servit. En aquests casos, fóra bo que les institucions empresarials – junta general d’accionistes, consell d’administració – funcionessin adequadament i permetessin que el conflicte familiar esdevingués el que ha de ser, un conflicte corporatiu on les majories decidissin quin acord prenen; acord que potser no sigui el millor per l’empresa, però que és legítim. En tot cas, tot dependrà del grau de responsabilitat i coneixement empresarial dels accionistes, però aquest és un altre tema.

Conflictes com el de Repsol són positius per la vida corporativa, obliguen al funcionament de les institucions de govern i, per altra banda, passa a les millors famílies.

Josep Albet
23-11-2009