Benvolgut empresari, el verb manejar té diferents accepcions dins el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: fer funcionar (un instrument) amb la mà o les mans; moure (alguna cosa) d’una banda a l’altra; fer servir (alguna cosa); o dirigir. Totes elles impliquen acció i preveuen un resultat. És curiós, perquè algú em va dir un cop que el terme management tenia el seu origen en el verb manejar. Sincerament, no sé si aquesta relació existeix o si algú va aprofitar la semblança per fer-se el graciós, però en tot cas, sigui el que sigui, és cert que les dues paraules tenen un significat no molt distant.

“Management is the organ of institutions … the organ that converts a mob into a organization, and human efforts into performance” (El management és l’òrgan de les institucions… l’òrgan que converteix les masses en organització i l’esforç humà en rendiment), frase d’en Peter Drucker, considerat el pare del management, mort el passat onze de novembre, a punt de fer els 96 anys. No m’estendré en la seva biografia ni en la seva extensa bibliografia – a Google trobaràs 1.990.000 resultats introduint el seu nom -. Només unes quantes dades per fixar el personatge. Era austríac, es va educar a Viena i va estudiar lleis a Alemanya, a Frankfurt. Durant els anys trenta va emigrar als EUA on va arrelar. El 1945 publicà “Concept of the Corporation” – un treball elaborat a partir de la seva estada a la General Motors per encàrrec del seu director general, l’Alfred Sloan – que fou un bestseller i és considerat la primera referència de la ciència del management. En aquest llibre Peter Drucker ja sostenia que els treballadors havien de ser considerats un recurs i no només un cost i que el món estava anant d’una economia de productes a una economia del coneixement. Això ho deia, recordem-ho, el 1945.

El coneixement sobre gestió empresarial d’avui és hereu de l’aportació d’aquest home. És ell qui va fer aparèixer el management, i amb això vull dir, que l’empresa i la seva gestió estaven allà – era i és una institució històrica – i en Drucker el que va fer va ser analitzar, elaborar, explicar i proposar, fent evident allò que ja existia i fent aportacions per millorar-ho. Quaranta llibres i milers d’articles són el seu llegat, però des de la perspectiva de la teoria del management, més important encara són les contribucions que d’altres han fet, arran del camí que ell va obrir: J.M Juran (1951, Quality Control Handbook),  Philip Kotler (1963, Marketing management analysis, planning and control), Kenneth Andrews (1971, The concept of corporate strategy), Michael Porter (1980, Competitive Strategy; 1985, Competitive Advantage), Lyle Spencer (1993, Competence at Work), Gary Hamel i C.K. Prahalad (1994, Competing for the Future), R. Kaplan i D. Norton (1996, The Balanced Scorecard: Translating strategy into action), P. Pande, R. Neuman, i R. Cavanagh (2000, The Six Sigma way: how GE, Motorola, and other top companies are honing their performance). És a dir, contribucions a la qualitat, al màrqueting, a l’estratègia, etc., amb el tret característic que totes són amb anglès, ja que provenen de l’experiència anglosaxona, però que han estat conseqüència de la iniciativa d’un centreeuropeu com era en Drucker.

El bagatge conceptual que s’ha generat en, encara no, seixanta anys s’ha constituït ja en una ciència; una ciència que té com a objecte l’empresa en un sentit molt ampli, i que de tant en tant debat sobre la concreció del seu objecte. Una ciència social que ha viscut, i en molts casos encara viu, acomplexada per la predictibilitat de les ciències naturals i els seus mètodes quan és evident la influència humana sobre l’activitat empresarial. Una ciència jove que com a tal potser encara no té axiomes de referència com si poden tenir altres ciències. Una ciència en la que conviuen dos tipus d’investigadors: el científic interessat en comprendre el seu entorn, i el “guru” – Tom Peters deia que no els anomenen “charlatanes” perquè la paraula és massa llarga –  interessat en fer un negoci de la venda de les seves idees i en captar més clients per la seva consultora. Ambdós poden utilitzar les metodologies més avançades, però tenen objectius clarament diferents. Una ciència que, paradoxalment, té com a objecte de recerca un agent que sovint no vol ser-ho; l’empresa és, normalment, gelosa del seu coneixement, té una cultura de protecció, i això no ajuda ni a la divulgació dels avenços pràctics ni al seu estudi per part d’investigadors aliens a les empreses on s’ha produït. Una ciència creixent que aspira a aportar saber, en el marc de la societat del coneixement, sobre com fer empresa. Perquè, benvolgut amic empresari, fer empresa, per la gran majoria, no és una inspiració, ni una improvisació; fer empresa és un camí de treball, d’esforç i de sistemes coneguts aplicats a una idea que es concreta en productes i serveis.

Josep Albet

Director d’ALBET CONSELLERS BCN

www.albetconsellersbcn.org