Benvolgut empresari, durant les darreres setmanes no faig més que escoltar i llegir la frase “el model està esgotat”. Fins i tot el cap dels empresaris espanyols, en Cuevas, l’ha dit, i això és greu. Si qualsevol cosa està esgotada, vol dir que ja no n’hi ha més, que ja s’ha acabat. Aleshores, el que em pregunto és, qui és el responsable de no haver previst que el model s’acabava? Qui és el responsable de no haver previst alternatives en temps suficient? En definitiva, qui és el responsable de …?

Probablement ho som tots, la societat en el seu conjunt, però una mica més aquells qui cofois amb els resultats a curt termini que els donava rèdits immediats no van saber llegir el futur que ens venia.

La frase “el model està esgotat” m’ha fet recuperar les aportacions d’alguns d’aquells que anomenem “gurus”  i que de vegades menyspreem per haver-los-hi donat aquest qualificatiu. El primer és el Charles Handy, qui el 1994, fa deu anys, en el seu llibre The empty raincoat: making sense of the future (La edad de la paradoja, Apóstrofe, 1996) ens parlava de la corba sigmoide, és a dir, de la corba dels cicles, aquella que explica la vida; comencem lentament, de forma experimental i vacil·lant, pugem i desprès baixem. Però com el Handy ens deia, hi ha vida més enllà de la corba, el secret del creixement constant és començar una nova corba abans que la primera s’acabi. El lloc adequat per començar-la és abans d’arribar al cim, on encara hi ha temps, recursos i energia. Tanmateix, això sembla clar si no fos, perquè en aquell punt tots els missatges que ens arriben són que tot va estupendament, que seria una bogeria canviar quan les receptes actuals funcionen bé. L’autèntica energia per al canvi només ens arriba quan ens enfrontem als problemes cara a cara, com ens passa ara. Hauríem tingut que ser autocrítics abans – cosa gens ben vista -, quan encara no havíem arribat al cim. Potser ens hauríem equivocat, però cap problema, doncs haguéssim sabut on estàvem. En tot cas, la disciplina de la segona corba que preconitzava el Handy el 1994, exigeix que no tornem a inventar la mateixa vida, perquè això voldria dir perpetuar la mateixa corba. La segona corba és sempre diferent, encara que es construeixi sobre la primera i sorgeix d’ella. La paradoxa de l’èxit, és a dir, que allò que ens va portar a on estem no ens hi mantindrà, és una lliçó difícil d’aprendre.

La segona aportació que he recuperat és la d’en Gary Hamel i C.K. Prahalad (HP) de l’any 1995, quan van publicar Competing for the future (Compitiendo por el futuro, Ariel, 1999). Aquests autors, en un entorn on la gestió de la qualitat – sempre imprescindible – era el referent, ens deien que calia dissenyar empreses de futur, empreses interessades en augmentar el numerador del quocient ingressos/costos, ja que la generació del marge a partir de la reducció dels costos és limitada, mentre que la generació del marge a partir d’augmentar els ingressos fruit de la innovació no té límits. Segons ells, l’anticipació del futur d’un sector es fonamenta en una profunda comprensió de les tendències de la tecnologia, la demografia, la normativa i l’estil de vida que pot aprofitar-se per modificar les regles del sector i crear un nou espai competitiu. En definitiva, per anticipar el futur d’un sector concret hem de mirar més enllà del sector; hem de mirar la societat i hem d’imaginar què és el que nosaltres podem aportar. Com deien HP la previsió del futur d’un sector és el resultat de tenir la innocència d’un nen sobre el que podria passar i hauria de ser, d’una profunda i il·limitada curiositat per part dels empresaris i executius, i d’una disposició a especular sobre qüestions en les que hom no és, en aquell moment, un expert. La previsió és el resultat de l’eclecticisme, de la utilització liberal de l’analogia i la metàfora, d’un esperit inherent de contradicció, de deixar-se portar per quelcom més que el client i d’una veritable identificació amb les necessitats humanes.

El Handy i el HP ens fan evident que cal construir un futur i que cal desaprendre per tornar a aprendre; encara que ho fem a deshora.

Benvolgut empresari, sent coherent amb el que acabo d’escriure, comparteixo l’opinió d’en Jordi Fortuny en el DE de la setmana passada quan reclamava que el DURSI estigués present en el pacte de competitivitat. Imaginar un nou futur econòmic per a Catalunya i impulsar la R+I+i sense la universitat no va enlloc. Com deia el Handy, la segona corba és sempre diferent, encara que es construeixi sobre la primera i sorgeix d’ella. Si el model està esgotat, no reproduïm els seus esquemes. No tinguem por a innovar.

Josep Albet

Professor d’ESADE

Director d’ALBET CONSELLERS BCN

jalbet@albetconsellersbcn.org