L’èxtasi d’aconseguir l’impossible

Benvolgut, escriure sobre el primer equip de futbol del Barça en aquest any 2009 pot semblar un recurs fàcil, però no mi puc resistir ni vull esforçar-m’hi a fer-ho perquè val la pena, i és que aquest equip és una referència mundial: no només ha guanyat tot el que podia guanyar, sinó què, a més a més, ha aconseguit tenir quatre jugadors de la seva pedrera entre els dotze millors del món – segons la revista France Football – i entre els candidats FIFA World Player 2009. Com deia el Sergi Pàmies a La Vanguardia: “la característica més excepcional d’aquestes setze mesos és que ens ha permès provar la naturalesa de l’impossible.”

Anant una mica més enllà, també es pot afirmar que el Barça, com a organització, i atenent els seus resultats, és modèlic i ho és tant com qualsevol altra organització de nivell global que aconsegueixi els resultats que li són inherents, i aquest tipus d’organitzacions acostumen a incorporar, entre d’altres, un tret no gaire valorat socialment a casa nostra: l’ambició.

L’Institut d’Estudis Catalans té dues accepcions per definir-la: 1) desig excessiu d’honor o de domini; i 2) desig intens d’una cosa que es considera honrosa. La nostra cultura es queda amb la primera, però ja va sent hora que incorporem la segona i el Barça sempre l’ha tingut. El Barça com a club sempre ha volgut ser – i és – més que un club, sempre ha volgut ser reconegut, sempre ha volgut ser el millor club del món, i finalment ho és, per la feina de molta gent i de la mà d’algú que és ambiciós en la segona accepció: Josep Guardiola.

Aquest ambiciós que només prometia una cosa: persistència. Persistir per arribar, perquè creus que val la pena. I quan arribes, plores. És el plor de l’emoció que sens per haver fet realitat el teu desig intens, per haver aconseguit fer realitat allò que tu creus i que, probablement, d’altres no creuen, i que amb la seva incredulitat et fan mal, perquè no només no t’ajuden, sinó què si poden, et faran caure. És el plor del fet d’haver de convèncer, de la soledat de molts instants, del tornem-hi, del fet de veure com d’altres pateixen perquè creuen amb el que tu fas i t’acompanyen. És el plor de la complexitat, d’un fotimer de sentiments, de records, de fets. És el plor de l’èxit, del triomf, que en aquest cas va ser públic – i hem d’estar contents que ho fos perquè ens ha de fer pensar – i que en molts altres casos és privat i desconegut. I és el plor de l’agraïment, de donar gràcies a tots aquells que hi són i que hi van ser. En definitiva, és el plor de l’autoestima i de l’ambició.

És la metàfora d’en Guardiola: l’autoestima i l’ambició per persistir en aconseguir, en el seu cas, ser el millor equip del món.

Que bé que aniria que tots ploréssim sovint!

Finalment, com què estem a Nadal, aprofito per desitjar-vos que el tió us cagui força autoestima i ambició i amb això farem que el 2010 sigui millor.

Bones Festes per a tothom!

Josep Albet

21-12-2009

Articles relacionats:
Atrevir-se (2008)
Atrevir-se (i 2) (2009)
Sobre l’empresa i l’empresari català (2002)
Canviar el model mental (2005)