Benvolgut empresari, el passat 10 de desembre el Govern d’Espanya va estudiar l’informe presentat pel Ministre d’Administracions Públiques sobre el Projecte de Llei Orgànica de Codi de Bon Govern, incompatibilitats dels alts càrrecs i nomenament de determinats càrrecs constitucionals. Al respecte vull fer una reflexió sobre la previsió de suprimir els tractaments protocol·laris amb l’argument que “queremos que los altos cargos, los Ministros, sean exactamente como los ciudadanos y se sientan tratados exactamente como los ciudadanos. Creemos que con “señor”/ “señora” en España es suficiente. Creemos que ha pasado la época de los “excelentísimos” y de los “ilustrísimos”. Queremos ser como son y se sienten la inmensa mayoría de los ciudadanos”.

Des d’un vessant estrictament democràtic, és evident i compartit el valor de la igualtat, fonament, juntament amb la llibertat i la fraternitat, de la revolució il·lustrada. Però també és cert que la posició de governar mereix un reconeixement social, doncs qui governa ostenta una alta responsabilitat que li ha estat atorgada per aquells que són sobirans, és a dir, els governats. I en la valoració d’aquesta alta responsabilitat és on radiquen els meus dubtes respecte de la mesura que proposen prendre.

El protocol és un àmbit que queda lluny als ciutadans i sovint hi ha qui no l’entén i el considera un anacronisme en el segle XXI. Per aquells que vulguin adonar-se del seu error els recomano dos llibres de dos experts de referència: El gran libro del protocolo (2001), d’en José Antonio de Urbina; i Tratado de Protocolo (2004), d’en Felio A. Vilarrubias.

Què poden aprendre en aquests llibres? Sobre tot l’abast històric i social del protocol. Històric, perquè les referències a un codi de conducta és remunten a la Babilònia de fa 3.750 anys, o perquè, sense anar tan lluny, el 1.353, el rei Pere el Cerimoniós va fer redactar “Les ordenacions de la seva Casa i Cort”. I social, perquè regula les relacions entre persones en el marc de la comunitat. El protocol es basa en l’educació, que vol dir respecte a les persones, sigui quina sigui la seva condició personal i social; la seva finalitat és que les activitats en les que intervé es facin bé, i per tant ha de resoldre problemes i no crear-ne; i normalment, en aquestes activitats, quan el protocol és oficial, hi és present l’Estat, un Estat democràtic que vetlla pel benestar dels seus ciutadans, en el sentit més ampli.

En definitiva, el protocol oficial treballa perquè les activitats, actes, cerimònies, etc., en les quals hi participen representants de l’Estat (administració central, comunitats autònomes i ens locals) se celebrin de la millor forma possible, garantint el respecte a les persones que hi participen, i en especial, a aquelles que ostenten la representació dels governats.

I és aquí on radica l’error que pot cometre el Govern de l’Estat en la norma que promou, perquè el tractament d’excel·lentíssim i il·lustríssim que volen eliminar no correspon a les persones, sinó al càrrec. Ja estic d’acord que els Ministres, persones, siguin considerats ciutadans, però no el càrrec de Ministre. Puc està d’acord en què quan deixin el càrrec deixin també el tractament, fet que actualment no és així, però no amb fer igualitària l’ostentació de la responsabilitat. Va ser un President de la Generalitat qui va dir que el protocol és la plàstica del poder. Potser a algú no li agradi el terme poder, aleshores que el canviï pel de responsabilitat.

Amic empresari, escric sobre el protocol en aquest espai perquè tinc la sensació de què estem perdent l’educació, el civisme i el respecte mutu, i només falta que des del Govern de l’Estat anem, també, “de col·legues”, i que a més a més, a algú se li ocorri imitar-ho.

En el camp de l’empresa he escrit a favor de la igualtat, entesa com a igualtat d’oportunitats, i he defensat la participació dels treballadors en la gestió empresarial sota el fonament de què són una font de coneixement i de competitivitat tant important que no se’ls pot obviar; i que cal establir els sistemes i mecanismes dins de cada empresa perquè això pugui donar-se, però des de les responsabilitats que cadascú té. El que no té sentit és que el product manager sigui com el director de màrqueting, i per la mateixa lògica, que jo sigui com a un Ministre. El nostre rol social és diferent. Una cosa és, que en tots els àmbits de la societat siguem més oberts i transparents, i una altra, que es perdin les formes en el reconeixement de les responsabilitats. Les dues coses són i han de ser compatibles.

Benvolgut empresari, vull aprofitar aquest espai per desitjar-te bon Nadal i un feliç 2005, i demanar amb tu, pau i solidaritat en el nostre món.

Josep Albet

Professor d’ESADE

Director d’ALBET CONSELLERS BCN

jalbet@albetconsellersbcn.org