Benvolgut empresari, en tots els anys de col·laboració amb el Dossier Econòmic, si d’un tema he escrit és de govern de l’empresa (38 articles a la categoria govern de l’empresa). Fins i tot l’any 2003, en plena crisi d’Enron, vam editar un monogràfic, dins la Col·lecció Claus, dedicat a aquest tema, dels continguts del qual en vaig ser coordinador i assessor. Recentment mi he tornat a referir en dos articles: un de l’abril del 2008 titulat Crisi de confiança i un altre del novembre, La mà visible. Doncs bé, en l’article d’aquesta setmana, arran de la desgraciada història que ha de viure una de les institucions més emblemàtiques de Catalunya, en parlo un altre cop i ara casa.
Perquè, estimat amic meu, la desgraciada història és la conseqüència d’un mal exercici del govern de l’organització, i quan estic escrivint aquesta frase no vull remoure la ferida dels qui tenien la responsabilitat d’exercir-lo, sinó que pretenc conscienciar sobre la seva importància.
Palau de la Música Catalana
Lluís Domènech i Montaner (1905-1908)
Patrimoni de la Humanitat
Tant en entitats amb ànim de lucre o sense ànim de lucre, el govern sempre té la mateixa funció: exercir en nom d’altres – accionistes, patrons o associats – la direcció de l’organització i controlar que l’equip executiu la compleix, tant en termes estratègics, és a dir de projecte, com en la manera en què l’està executant. Les regles de joc entre l’òrgan de govern – consell d’administració, junta, comissió delegada o el nom que sigui – i el primer executiu estan clares, o haurien d’estar-hi: nosaltres et diem cap on has d’anar, tu ens hi portes, però et controlem com ens hi portes, i et controlem perquè hem de respondre davant de tercers que són els qui ens deleguen la seva sobirania. I això va d’aquesta manera i, quan no hi va, passa el que passa.
No val apel·lar a la confiança en la persona per justificar el que ha passat. Precisament perquè hi ha confiança es rendeixen comptes - no tinc res que amagar – i els qui confien poden estar tranquils perquè coneixen la realitat. Recórrer a la ingenuïtat, a la traïció, a la deslleialtat, etc. és voler justificar la manca de diligència, concepte, en aquest cas, perfectament definit en l’Informe Aldama de l’any 2003 (Los deberes de diligencia). Ser membre de l’òrgan implica unes responsabilitats, de vegades retribuïdes altres no. En aquest últim cas, si ho fas, fes-ho amb diligència i, si no, no cal que ho facis, ningú t’hi obliga, però sigues conscient del que comporta.
Un cop més del govern de les organitzacions només en parlem quan falla, quan hi han crisis institucionals (empresarials o d’altre tipus) que posen de manifest la manca de professionalitat en l’exercici del control. N’aprendrem algun dia?
Josep Albet
Categories
23/10/2009 a les 15:04
Crec què per aprende’n hem de tenir clar que, no podem subordinarnos com a persones davant d’altres pel seu rang, rol, o privilegis visibles. Els hem de tractar com iguals respectant la capacitat que tenen d’aportar valor a la societat en la que vivim i no per simbologies i apariències.
També potser hem recordar què els privilegis no tenen cap valor si els comparem amb la tasca veritable de contribució mesurable d’una persona, gerent, directiu o empleat a un projecte social, cultural o econòmic.
25/10/2009 a les 17:47
Amic Josep, casos com el del Palau, son bons per que els que no hi hem reflexionat tant com els experts, ens donem compte de que mes enllà de la lògica de la gestió diària, cal que tothom sàpiga on es i el que li correspon de fer. En el sector de la salut en el que hem vist, quant no participat en mil i un projectes “de bona fe”, pensats o explicat per superar els acefàlics controls de procés i no de resultat, podem trobar exemples de inhibició de funcions, quant no de absentisme dolós, no al servei d’una funció social, si no de la tàctica mes immediata d’algun visionari que tot sovint ha acabat malament. Per això agraeixo que, amb una delicadesa sorprenent pels temps que corren, ens suggereixis una reflexió sobre la governació i la gestió i lo complex que es justificar la governació exclusivament des de lo instrumental i sobre tot sobre el fet de que rendir comptes es la veritable expressió de confiança i el contrari es expressió de complicitat mes o menys “estratègica” i que aquesta reflexió resulti d’un fet tant distorsionant com el del Palau/Millet
26/10/2009 a les 17:20
No n’hi ha prou en ser designat com a màxim responsable per a una Institució només pel fet de tenir confiança, (i menys quan hi han interessos polítics i partidistes pel mig).
Cal també mèrit professional, saber fer. No es suficient la forma i les relacions, també es fonamental el fons.
El màxim responsable al Palau ha suspès en tot, en l’estètica i en la ètica. Havien posat una persona poc eficaç professionalment, gens ètica, que no es mereixia la confiança de ningú.
Però tampoc es salven els qui van permetre aquesta situació durant tants anys, on ningú (?) es va adonar de res, sembla ser. Aquests també han suspès.