Benvolgut empresari, fa ja unes setmanes que aquest mateix mitjà que ens serveix de via de comunicació ens informava del projecte emprès per BME – el holding que gestiona les quatre borses espanyoles -, a través del Mercat Alternatiu Borsari (MAB), dirigit a empreses de reduïda capitalització. Es tracta d’oferir a aquelles que volen créixer un mercat amb una regulació a mida, dissenyada específicament per a elles i amb uns costos i uns processos adaptats a les seves característiques. Entre d’altres, els requisits per poder accedir a aquest mercat són tenir uns fons propis a partir de 6,5 milions d’euros i que el mínim de capital flotant en el mercat sigui de 2 milions d’euros. En l’estudi previ realitzat per avaluar el mercat potencial espanyol que hi pot haver (5.353 empreses) la referència mínima l’han situada en una facturació o en un balanç superior als 10 milions d’euros. En aquesta nova idea, BME segueix el model de l’Alternative Investment Market (AIM) britànic que funciona des del 1995 i de l’Alternext francès posat en marxa l’any passat.
No sé que et suggerirà aquesta iniciativa, però jo només puc dir-te que em sembla un gran encert si vull ser coherent amb tot el que t’he anat escrivint durant aquests anys. Per les 1.285 empreses catalanes candidates a participar-hi és una ocasió per poder fer el salt qualitatiu i quantitatiu que demana competir en el mercat global. És una manera de trobar finançament per els nous plans, és una forma diferent de relacionar-se amb el mercat i és aprenentatge per, en un futur, accedir a la borsa, destí final de tota empresa. Pot representar l’oportunitat d’obrir ments i expectatives i de desenvolupar el projecte, l’ambició i la il·lusió; pot ser el moment de fer empresa. Malgrat això, no sé si la realitat continuarà sent tossuda o els promotors seran capaços d’estovar-la.
El FAQ del AIM britànic aborda un tema no gaire llunyà de la nostre realitat. Planteja la següent qüestió en boca del típic empresari britànic: “Ens agradaria fer les coses a la nostra manera. Sent una companyia de l’AIM vol dir que haurem de fer les coses de forma diferent?” La resposta que li donen és molt interessant: “Ser una companyia de l’AIM no canvia els drets dels gestors de gestionar l’empresa de la manera que els hi sembli més adequada. Tanmateix, com a empresa de l’AIM, sens dubte, estarà sotmesa a un nivell d’examen més alt per part del mercat i dels mitjans que si fos una companyia tancada. En general, el consell d’administració ha d’estar preparat per a una més gran exposició i obertura sobre les seves finances i la seva estratègia”. Perquè quan una empresa incorpora inversors els hi està demanant que confiïn en ella i, que per tant, dipositin els seus diners per finançar els projectes que vol escometre; els hi està dient, a ells i a la societat en general, que està disposada a ser transparent, a ser examinada, a tractar les inversions com si fossin recursos propis, a considerar els nous inversors com a membres de ple dret de la companyia i que una de les seves prioritats serà oferir-los una rendibilitat a canvi. Quan els actuals propietaris s’atreveixen a donar aquest pas estan transformant la seva empresa de manera radical ja que el que fins ara era un tot, propietat i gestió, a partir d’ara seran dos: d’una banda la propietat, o millor dit, els inversors, els de sempre i els nous; i de l’altra, la gestió, la qual probablement estarà en mans dels antics propietaris, avui accionistes majoritaris però ja no únics. En conseqüència apareix la necessitat de tenir en compte els principis del govern corporatiu: respectar als drets dels accionistes i tractar-los equitativament; tenir en consideració el conjunt de stakeholders; informar i ser transparents; i dotar-se d’un consell d’administració adequadament estructurat i que compleixi les funcions encomanades.
Amic empresari, la separació entre propietat i gestió no té tradició entre les empreses catalanes, i probablement encara menys compartir la propietat. Què et tinc que explicar! Com ja saps, fa uns anys que em dedico a recomanar la separació formal entre propietat i gestió, fins i tot sense haver-hi inversors externs ni existint diferents accionistes familiars, és a dir, en empreses d’un sol propietari. Les raons són múltiples (veure Guia per al bon govern de l’empresa no cotitzada i familiar. 2005, CIDEM), coincidents amb les que planteja el MAB i que en última instància es resumeixen en disposar d’empreses competitives en el mercat global. Tant de bo la via del finançament tingui més èxit que la del coneixement, l’experiència i la racionalitat.
Josep Albet
Categories