Benvolgut empresari, comptada i debatuda la crisi, comencen a sentir-se veus que demanen un pacte d’Estat, un pacte diferent però amb l’esperit del Pactes de la Moncloa de 1977. El primer que ho va suggerir, amb poc ressò, tot sigui dit, va ser el Cercle d’Economia amb el seu document d’opinió del juliol del 2008 titulat Per una resposta urgent a una crisi greu. La necessitat d’un acord social i econòmic. El seu paràgraf de conclusió deia: “El Cercle d’Economia apel·la al Govern a convocar, amb l’acord de l’oposició, un gran Acord que, a més de reduir l’impacte de la crisi, la converteixi en una oportunitat per encarrilar l’economia espanyola cap al futur. Pel sol fet de convocar l’Acord es crearia un clima de confiança que, sens dubte, incidiria positivament en la dinàmica de la societat espanyola, que ha demostrat la seva capacitat per superar moments encara més difícils.”
El Cercle va diagnosticar molt bé el que venia i és va avançar uns mesos a proposar per a Espanya allò que desprès el món, a través del G-20, va fer el novembre de 2008 a Washington: reunir-se per promoure un acord; un acord que parteix d’un compromís: “Estem decidits a reforçar la nostra cooperació i a treballar en comú per restaurar el creixement econòmic al món i per portar a terme les reformes necessàries en els sistemes financers mundials.” És a dir, diferents enfocaments, diferents interessos, però es reuneixen per intentar aportar solucions. És cert, es pot ser escèptic, és té tot el dret, però també es pot tenir esperança, encara que només sigui per no caure en el desassossec. Veurem com continua el proper 2 d’abril a Londres.
Però tornant a Espanya, és possible l’acord? Permetem que reprodueixi un altre text: “No és sols que hi hagi una distància entre els ideals que professem com a nació i la realitat de què som testimonis cada dia (…). No, el que és preocupant és la distancia entre la magnitud dels nostres reptes i la petitesa dels nostres polítics, la facilitat amb què ens distraiem amb les coses insignificants i trivials, la crònica evitació de les decisions crucials, la incapacitat aparent per abastir un consens que permeti afrontar els problemes importants”. Aquest és un paràgraf del llibre L’audàcia de l’esperança de Barack Obama que s’escau perfectament al moment que ens toca viure, i podem quedar-nos en el diagnòstic o podem posar-hi remei.
Seguint l’argument del Cercle, cal que a Espanya s’asseguin els que s’hagin de seure i superin la preocupant distancia entre la magnitud dels nostres reptes i la petitesa dels nostres polítics. Més que mai la nostra societat necessita arguments per poder-se agafar a l’optimisme que volem tenir.
Josep Albet
Categories