Jordi Cotrina (2009). El Periódico

 Jordi Cotrina (2009). El Periódico

Benvolgut empresari, el setembre del 2003 iniciava una segona col·laboració amb el Dossier Econòmic i avui escric l’article que fa 100. Qui ens ho havia de dir a tots plegats! I estic especialment content perquè fa mesos que espero escriure’l, i no pel número que representa, això és casualitat, sinó perquè fa tot just un any publicava aquell que vaig titular Atrevir-se. El maig del 2008 argumentava que la decisió de nomenar a Josep Guardiola entrenador del primer equip de futbol del Barça era una decisió raonable. Malgrat fa mesos que el contingut em dóna voltes – fa temps que es va veure clar l’encert de la decisió -, he volgut esperar al final de la temporada, a l’apoteòsic final, que em permetrà argumentar més concloentment. No t’avorriré amb lloances a l’entrenador ni descrivint-te els seus mèrits, que ara tothom ha descobert. Em vull referir a allò que ha representat i ja no representa: el professional de sobres preparat per l’encàrrec en qui no es confia.  

En Atrevir-se jo no deia pas que l’entrenador ho feria bé o malament, deia que no hi havia cap motiu lògic per no estar d’acord amb el seu nomenament, contràriament a allò que quasi unànimement es pensava. El arguments de group think eren dos: 1) la falta d’experiència entrenant a equips de primera divisió; i 2) no els hi queia bé Guardiola o no els hi queia bé Laporta, i, per tant, qualsevol decisió seva no podia ser bona. Davant el primer argument, la meva afirmació era que reflectia por, poca ambició i conservadorisme; en definitiva, manca de confiança, perquè el currículum d’en Guardiola era de pes; i front el segon, afirmava el contingut emocional i gens lògic de la motivació.

Encara que no hagués guanyat res, jugant com s’ha jugat, i que només hagués classificat l’equip per la Champions de la pròxima temporada, venint d’on es venia, feina feta. Però Guardiola ha superat totes les previsions imaginables i ha demostrat que no es mereixia el tracte que fa un any se li va donar. D’altra banda, ha permès posar en evidència la mesquinesa de quan de l’arbre caigut se’n volen fer estelles: el president ens ha donat una lliçó de constància i tenacitat, de creure en el projecte per sobre de tot, malgrat les circumstàncies adverses, i dic “ens” perquè jo era dels que creia que tenia que dimitir desprès dels resultats de la moció de censura.

Com vaig dir a l’article de fa un any, en Josep em servia d’excusa per manifestar que aquell rebombori em recordava massa el tarannà de la nostra societat – que no s’atreveix i/o que només funciona a base d’emocions -, que calia fer l’esforç d’atrevir-nos i canviar el nostre enfocament del món.

Benvolgut empresari, la competència global demana competitivitat, el Barça competeix globalment, no només en l’activitat esportiva sinó com a organització i la seva metàfora ens ha de fer reflexionar. La competència del segle XXI és basa en el coneixement, i d’acord que l’experiència n’és un component, però, com va dir abans de la final de Roma el mateix Ferguson, no és fonamental, i el Guardiola ens ho ha provat. Competir avui demana, també, creure, tenir fe en la realitat, en l’eficàcia, en la probabilitat del projecte i l’entrenador i el president ens ho han mostrat.

Coneixement, projecte (saber que vull), esforç, persistència (en el més pur sentit barcelonista 08-09), mètode i coratge són requeriments de l’empresa. I si a això li afegim capacitat emocional per confiar en les persones i dirigir-les – i no emotivitat visceral per rebutjar els altres -, com va escriure en Miquel Martí i Pol i posat en boca del Pep de Crackòvia: “Tot està per fer, tot és possible avui”.

En el nostre país hi ha molts Guardiola per descobrir.

Josep Albet

Dossier Econòmic, 13-06-2009