Benvolgut empresari, si a mitjan setembre, com a catalans, se’ns qualificava de perplexos, a mitjan octubre, com a ciutadans del món, se’ns pot qualificar de megaperplexos. Et definia, llavors, el concepte de perplexitat: quan en plena confusió, no es pot sortir del dubte, no se sap què decidir, quin partit prendre, què pensar, etc. Doncs ara això, però més.

Amb una visió matemàtica, comencem a baixar per la pendent d’una corba sigmoide (aquella que té forma de S) sense tenir clar quan arribarem al punt de pujada. Aquest símil m’ha recordat quan en Charles Handy - The empty raincoat: making sense of the future, 1994 (La edad de la paradoja, Apóstrofe, 1996) – ens deia que hi ha vida més enllà de la corba, que el secret del creixement constant era començar una nova corba abans que la primera s’acabés, i afirmava que el lloc adequat per començar-la era abans d’arribar al cim, on el temps, els recursos i l’energia ho permeten. Tanmateix, això sembla clar si no fos perquè, en aquell punt, els missatges que arriben són que tot va estupendament, que seria una bogeria canviar quan les receptes actuals funcionen. Sostenia que l’autèntica resolució per al canvi només ens arriba quan ens enfrontem als problemes cara a cara, com ens passa ara. Hauríem d’haver estat autocrítics abans – cosa gens ben vista -, quan encara no havíem arribat al cim. Potser ens hauríem equivocat, però hauríem sabut on érem. En tot cas, la disciplina de la segona corba preconitzada per en Handy exigeix que no tornem a inventar la mateixa vida, perquè això voldria dir perpetuar la mateixa corba. La segona corba sempre ha de ser diferent, malgrat que es construeixi sobre la primera i sorgeix d’ella. La paradoxa de l’èxit, és a dir, que allò que ens va portar a on estem no ens hi mantindrà, és una lliçó difícil d’aprendre.

També ens va explicar que quan s’està en el declivi, bé que només sigui a l’inici, els qui manen estan desacreditats perquè es considera que són els culpables d’haver generat aquesta situació o, si més no, de no haver-la sabut evitar.

Estimat col·lega, recordar les ensenyances d’un dels més reconeguts filòsofs socials del segle XX m’ha proporcionat una espurna d’esperança: el 4 de novembre hi ha eleccions d’un nou president dels EUA. En Bush, el tercer president menys valorat (25% segons Gallup, 3-5 d’octubre), només superat per en Nixon (24%-1974) i Truman (22%-1952), deixarà el càrrec el 2009. Fer-ho pitjor sembla difícil i per tant, la novetat ha de generar l’expectativa de poder tornar a confiar. El dia 5 de novembre el món serà diferent, o si més no ho semblarà, i si guanya l’Obama més que si guanya en McCain. Bola de vidre? No, desitjos de voler remuntar la corba i estar només perplex.

Josep Albet

Dossier Econòmic, 11-10-2008