Benvolguts, l’erupció del volcà Eyjafjalla (Islàndia) i el caos aeri que ha provocat ha posat de manifest la vulnerabilitat de tot plegat. I és així, som vulnerables i no passa res. Hem trigat molt temps en ser el que som, i amb un no res podem desaparèixer.

Us explico una història, una aventura apassionant. Fa 5.000 milions d’anys el Sol encara s’estava formant i no gaire lluny d’ell, un gran núvol de pols seguia en procés de condensació. El resultat d’aquests dos processos fou la formació d’una gran bola d’aparença similar a la que avui té el foc: el planeta Terra. Un enorme meteorit col·lisiona sobre la superfície d’aquella Terra primitiva i degut a l’impacte grans fragments surten projectats cap a l’espai. Aquestes restes giren al voltant de la Terra i lentament passen a ocupar una mateixa òrbita, formant un únic anell al voltant del planeta. Desprès es condensen i adopten la forma d’esfera: així neix la Lluna. Amb el pas del temps la Lluna s’anirà allunyant progressivament de la Terra fins a ocupar la seva posició actual.

Uns quants cents de milers d’anys més tard, la pressió a l’interior ardent de la Terra ha augmentat de manera significativa, l’escorça de la Terra cedeix i a tota la seva superfície apareixen gegantins volcans i immensos mars de lava.  Aquestes erupcions volcàniques expulsen gasos que formaran la primera atmosfera terrestre, composta de nitrogen, vapor d’aigua i gas carbònic.

Poc a poc la Terra es refreda, el vapor d’aigua es condensa i apareixen pluges intenses. Plourà durant uns 100 milions d’anys i com a conseqüència es formaran els oceans. Per primer cop es donen a la Terra les condicions apropiades per a l’origen de la vida, que sorgirà en els oceans.

Fa 250 milions d’anys existia un sol continent anomenat Pangea, on es va inicià el regne dels dinosaures. Desprès, aquest immens continent es va fragmentar i els blocs resultants deriven cap a diferents zones de la Terra.

L’impacte de meteorits segueix sent ferotge. Fa 65 milions d’anys un meteorit cau en el que avui és el Golf de Mèxic. L’explosió és tan impressionant que tota l’atmosfera s’omple d’un gegantí núvol de pols. La Terra queda coberta per a un obscur vel, el clima es refreda de manera brusca i molts organismes vius, com els dinosaures, s’extingeixen encara que les especies alades de dinosaures donen lloc als antecessors de les aus tal i com avui les coneixem.

Quan el clima es torna més suportable comencen a desenvolupar-se els mamífers, entre ells l’home. Des de la seva aparició tal i com avui el coneixem, fa uns 200.000 anys, l’home actual ha aconseguit colonitzar tot el planeta. Pot fins i tot observar des de l’espai el planeta que l’ha vist néixer.

En el futur, el planeta Terra i la vida que existeix a la seva superfície seguiran evolucionant, Àfrica s’aproparà a Europa i provocarà la desaparició del mar Mediterrani. Milers de milions d’anys més tard, la Terra es convertirà en un desert abrasador perquè el Sol, proper ja a la seva mort, augmentarà radicalment la seva dimensió. La calor que generarà serà desmesurat, descomunal, i desencadenarà el fi de la vida a la Terra. Aquesta tornarà a ser el que fou en els seus inicis, una gegantina bola de lava ardent.

Per últim, la calor del Sol serà tal que la Terra literalment s’evaporarà, es transformarà en un núvol de gas i pols. La Terra desapareixerà desprès d’haver existit durant quasi 10.000 milions d’anys. Avui doncs, hem superat la meitat de la seva existència.

El que acabo de descriure està a l’inici del llibre de l’Eduard Punset Por que Somos como Somos (Ed. Aguilar, 2009) que ara estic llegint, i la lectura ha coincidit amb l’erupció d’aquest volcà que ens amarga la vida. Clar, desprès d’aquesta història, no ens hem d’estranyar si vivim encerclats de volcans, fins i tot, podríem tenir tot el planeta envoltat per un núvol que no permetés volar els avions.

Font: www.volcano.si.edu

Aquesta possibilitat m’ha fet pensar: quants volcans actius es coneixen? El Global Volcanism Program (www.volcano.si.edu) diu que és molt difícil definir el concepte “volcà actiu” però ens proporciona uns termes relatius prou il·lustratius:

Benvolguts, aquesta és la Terra, la nostra Terra. Què passa si no volen els avions? Res. Pèrdues econòmiques? Res. Vides humanes, molt, perquè són l’únic important. Per això em costa d’entendre el rebombori de les companyies aèries. L’activitat volcànica és un risc, ho sabem, i per tant dins l’absurditat de tot plegat, si elles no tenien previst el risc és el seu problema, la Terra és volcànica i ho continuarà sent.

Aquesta veritat fonamentada en la ciència em fa pensar, en el moment que ens toca viure, que també les crisis són successos propis del que som. L’economia la fonamentem en els diners, en la quantitat de diner, ja sigui per referir-nos als guanys, a les vendes, al PIB, al valor de mercat, al dèficit públic, a les hipoteques, etc. L’economia és quantitativa, són números que pugen i baixen, però oblidem el seu origen social, emocional i psicològic, en definitiva oblidem el seu origen humà, i si anem a la literatura veurem com els “economistes” dels segles XVIII, XIX i principis dels XX – Adam Smith, Thomas Malthus, David Ricardo, John Stuat Mill, Karl Marx, Vifredo Pareto, Alfred Marshall, Émile Durkheim, … – poc tenen a veure amb el corrent predominant dels economistes d’avui. Tots ells en l’actualitat portarien l’etiqueta de filòsofs i sociòlegs, eren intel·lectuals que intentaven explicar el funcionament de la societat i proposaven alternatives a allò que consideraven que no era li era beneficiós. I no serà fins a principis del segle XXI que els Premis Nobel d’Economia reconeixeran les recerques de la influència de la psicologia i la sociologia en l’economia.

Per això dic que les crisis són successos propis del que som: éssers humans amb tot el bo -  el que més -  i el dolent. Les crisis, a l’igual que els volcans, formen part del nostre context i posen de manifest, també, la nostra vulnerabilitat. En conseqüència, l’únic que podem fer és ser conscients dels riscos que impliquen i intentar minimitzar el seu impacte en la nostra quotidianitat i quan exploten, esforçar-nos per gestionar les conseqüències de la millor manera possible, perquè quan no es fa així, les crisis encara són més crisis.

Josep Albet