Benvolgut empresari, em sembla que començo a entendre la crisi que estem patint: és una crisi de confiança, no pas econòmica, i durarà el que duri la desconfiança entre els agents financers. Perquè, efectivament, és un problema entre ells; s’han estat enganyant els uns als altres i al final ho paguem tots. Potser sí que fer servir el verb enganyar és una mica massa dur, però és la sensació que et queda quan intentes comprendre què ha passat i el resum és que els uns han finançat amb risc i els altres han comprat els drets d’aquest finançament creient que el risc implícit estava controlat i era assumible, quan no era d’aquesta manera. Això alguns ho anomenen crisi del mercat, com volent dir «mala sort, la mà invisible no ha pogut fer la feina». Jo en dic crisi de confiança, o desaparició del lubrificant que permet que els engranatges rodin sense trencar-se, seguint la metàfora de Kenneth Arrow. I la confiança és tan punyetera perquè costa molt d’aconseguir i és molt fàcil d’esvair, com ara ha passat.

Però en cap cas no som davant de cap novetat. La febre corporativa dels anys vuitanta als EUA, amb absorcions i compres fetes amb palanquejament (deute) i instruments com els junk bonds (bons brossa), va acabar provocant el dilluns negre de l’octubre de 1987, quan Wall Street va perdre en un sol dia el 22% del seu valor. El model era similar a l’actual: deute per comprar empreses, deute per comprar immobles. El 2001 es va produir la fallida d’Enron a causa de frau comptable –aquella empresa que la revista Fortune durant sis anys consecutius havia anomenat America’s Most Innovative Company– i van aparèixer altres empreses amb problemes similars, cosa que va generar una crisi de confiança corporativa que va donar lloc a una nova onada de revisió de les pràctiques de govern corporatiu, i que als EUA va derivar en la Llei Sarbanes-Oxley.

Apreciat col·lega, fixa’t com totes aquestes crisis tenen en comú una feblesa: l’actuació dels supervisors, i especialment del més proper: el consell d’administració. Vint anys després de 1987 les responsabilitats i funcions dels consells estan definides i assumides per les comunitats institucional, financera i empresarial, i una de les principals és l’exercici del control de l’actuació executiva. Fer-ho directament no tindria gaire lògica i per això s’estableixen mecanismes complementaris: auditoria interna i externa, avaluació externa (qualificacions), codis ètics, normes diverses, etc. Però sembla que no és suficient i això ens fa pensar probablement que la causa es troba en com els consellers exerceixen aquesta funció; en definitiva, en com els consellers fan la seva feina. Almenys a Espanya, en les empreses immobiliàries amb problemes, atès que no han estat gaire eficaços en la supervisió, els consellers estan promovent que les societats presentin concursos voluntaris, no fos cas que arribessin les demandes.

Josep Albet

Dossier Econòmic, 12-04-2008