Benvolgut empresari, a la primera carta de l’any 2007 vull explicar-te una història real que hem pogut conèixer gràcies a la ciència, a fi i efecte de provocar-te la reflexió. És tracta de la història de l’illa Rapa Nui, coneguda avui com a illa de Pascua.

Segons estudis recents, aquesta illa sense vida humana va ser colonitzada per part de comunitats de la Polinèsia del Pacífic oriental a partir del segle XII. Els nous habitants es van trobar una illa d’origen volcànic, paradisíaca, de 163 km², en mig de l’oceà i allunyada del continent (3.600 km). La nova societat es va anar assentant i augmentant la població, que en el moment màxim s’ha xifrat en unes deu mil persones; juntament amb aquest creixement, s’intensificava el consum dels recursos naturals existents. Es netejava la terra per poder plantar els horts i és talaven els arbres per construir canoes, per disposar de llenya i transportar i aixecar els moais, aquelles estàtues característiques de l’illa i que eren els centres cerimonials de culte als avantpassats i que tenien la funció de reflectir el poder i la cohesió interna dels diferents clans existents. Al no haver-hi depredadors, els rosegadors devoraven les llavors i això afectava a la producció agrícola i a la regeneració forestal, i probablement els ocells nadius anaven desapareixen, aquells mateixos ocells que abans pol·linitzaven les flors dels arbres i dispersaven les llavors en menjar la seva fruita. La situació va arribar al límit quan la desforestació quasi total de l’illa va impedir construir embarcacions que podrien haver alleugerit la pressió demogràfica sobre els aliments insuficients. Lògicament tot va degenerar en violència i lluita per la supervivència. Els primers europeus que arribaren a l’illa, durant el segle XVII, principalment holandesos, trobaren una població afamada que vivia en un paratge estèril i desolat, només interromput per les enormes estàtues. Aquest contacte amb els europeus va ser la gota que va provocar el col·lapsa demogràfic i cultural dels illencs ja que van ser devastats per malalties contra les quals no tenien immunitat. L’illa Rapa Nui és un model de degradació ambiental induïda per l’ésser humà, segons manifesten molts científics, i els més sensibles pel deteriorament ecològic del planeta diuen que és el compte curt de la Terra. Avui, de nou, una població creixent xoca amb recursos decreixents. Tampoc tenim cap vàlvula d’escapament via emigració ja que totes les societats humanes estan unides pel transport internacional i tampoc podem escapar a l’espai, com tampoc els habitants de Rapa Nui podien fugir per l’oceà. Si continués el curs actual, aviat s’haurien esgotat els bancs de peixos, els boscos de pluja tropicals, els combustibles fòssils, etc.

Estimat amic, amb aquesta història no pretenc que ens apuntem al carro dels catastrofistes mediambientals. Recorda com fa només un parell de mesos t’escrivia argumentant que el canvi climàtic podia ser una oportunitat de desenvolupament, perquè la ciència obria i obrirà noves vies per esmenar les desgràcies fetes – i les que queden per fer – i evitar, a la vegada, que arribem a la situació de Rapa Nui. Però sí que vull aprofitar-la per apuntar-me al carro dels catastrofistes econòmics, encara que només sigui com artefacte intel·lectual per excitar el cofoisme conformista.

L’economia catalana creix a un 3,6% i tenim la taxa d’atur més baixa que es recorda. I podem créixer i no tenir aturats fins que ja no quedi un pam per construir el que són els nostres moais (les vivendes), desprès d’haver-hi invertit tots els recursos financers. Aleshores, de què viuran les generacions futures? Quina capacitat de crear, de produir, d’aportar els haurem deixat? Què oferirem al món global? Fer vivendes? Això potser si que ho podran oferir algunes grans constructores, però i el promotor de la comarca? I els industrials que amb ell treballen? S’aniran a treballar a Polònia o potser a Hongria? Benvolgut empresari, això no té cap sentit, estem fent el nostre Rapa Nui no només mediambiental, sinó també econòmic, i mentrestant els governs s’ho miren contents perquè des del càlcul electoral tot va bé: alt creixement i vaig atur. Ah! I m’oblidava, amb el pitjor sistema educatiu d’Europa.

Això fa massa anys que dura. La tendència alcista de la construcció de noves vivendes es remunta al 1993. Portem tretze anys posant totxos i més totxos i per el 2007 es preveuen 815.000 pisos més a tota Espanya. Hem creat un model econòmic basat en la construcció residencial – finançament, activitat, ocupació, comercialització – i canviar-lo implicarà sacrificis. Qui políticament estarà disposat a suportar els costos? La responsabilitat demana fer-ho, la inconsciència és el Rapa Nui de les generacions futures.

Em passo en el diagnòstic i el pronòstic? Mai hauré estat tant content d’equivocar-me.

Josep Albet

Director d’ALBET CONSELLERS BCN