Benvolgut empresari, fa ja més de tres anys que t’escrivia una carta amb el títol La retribució dels consellers i alts directius; era el 2004 i es començaven a aplicar mesures aprovades arran de la crisi corporativa de començaments de segle – Enron(s) i companyia – i una de les més polèmiques era la transparència de les retribucions dels consellers i alts directius. Hi havia dos elements de debat: 1) fins a quin punt calia un nivell de detall de les retribucions com el que es va promoure, i on començava i acabava el dret a la intimitat; i 2) fins a quin punt les quantitats de les retribucions eren socialment acceptables.
Respecte al primer tema de controvèrsia, podem afirmar que avui ja no n’hi ha, és a dir, en aquests tres anys que han passat, la transparència de la retribució i el dret dels accionistes a conèixer el que els hi costa la direcció de l’empresa, està assumit com quelcom necessari per el bon govern de les societats cotitzades. Segur que a aquesta assumpció hi va ajudar molt la Recomanació de la Comissió Europea del 14 de desembre de 2004 relativa a la promoció d’un règim adequat de remuneració dels consellers de les empreses amb cotització en borses, que demanava als Estats membres que adoptessin mesures per aplicar-la abans del 30 de juny de 2006 i que ho notifiquessin a la Comissió. En síntesi, es recomanava, en primer lloc, establir una política de retribució i que aquesta fos aprovada per la Junta General d’Accionistes, i en segon lloc, que la seva aplicació personalitzada es fes constar en la memòria anual la qual, lògicament, es sotmet també a aprovació de la Junta. Per tant, allò que en altres cartes t’he manifestat de què els canvis, primer són modes, que es transformen en creences, desprès en valors i al final en lleis, i per últim en conductes, donant lloc al canvi de model mental, en el cas de la transparència i publicitat de les retribucions dels consellers, tant no executius com executius, ha passat.
Ara bé, estimat amic, el que es manté en l’ull de l’huracà és la quantia de les retribucions i sobre tot als EUA. El número d’aquesta setmana de la revista Forbes fa una anàlisi de les retribucions dels primers executius de les cinc-centes empreses més grans i el to de l’article, en general, és d’indignació. El fonament és que el que podríem dir la “massa salarial” dels cinc-cents primers executius ha crescut en el darrer exercici un 38%, representant una quantitat de 7.500 milions de dòlars que dóna lloc a una retribució mitjana de 15,2 milions de dòlars pel conjunt de conceptes (fix, variables, sotck options, assignació d’accions, …).
Europa i Espanya no són del tot aliens a la polèmica de la retribució del primer executiu, però en cap cas s’arriba a la situació dels EUA, encara que també cal tenir en compte que allà hi ha de tot. El debat en qüestió té dos vessants: un moral i un altre econòmic. El debat moral sotmet a consideració si les xifres que perceben aquestes persones estan d’acord amb el sistema de normes, principis i valors mitjançant el qual ens relacionem i, que tenint un caràcter històric i social, acatem lliure i conscientment perquè n’estem convençuts, i crec que, en general, estarem d’acord que les xifres són immorals doncs avui per avui, fins i tot als EUA, encara mantenim una certa decència a l’hora de jutjar els desequilibris de renda que existeixen al món i per tant certes quantitats són, com diria aquell, “lletges”; i en aquest cas no val l’excusa simplista de “és el mercat, l’oferta i la demanda”.
L’altre debat és l’econòmic, el qual sotmet a consideració si les xifres desorbitades que perceben alguns primers executius són una apropiació de rendes que corresponen als accionistes, sent aquesta la controvèrsia de fons que planteja la revista Forbes. En els darrers anys s’han fet esforços per deixar clar que la responsabilitat de la retribució del primer executiu correspon al Consell d’Administració, el qual després la sotmet a l’aprovació de la Junta General; Junta General on hi ha els accionistes que escullen el Consell; accionistes que, en termes globals, són milions de ciutadans, bé directament o bé a través d’inversors institucionals. I fins i tot si s’argumenta que el primer executiu és també el president del Consell i que per tant té un excés de poder, els accionistes continuen tenint l’última paraula. Però algú dirà, i que fem de la tradicional “apatia racional de l’accionista”? Si els qui moralment no accepten les xifres, quan fan d’accionistes, no exerceixen les seves obligacions de responsabilitat perquè estan preocupats pel seu propi interès, les retribucions dels primers executius queden plenament legitimades. Benvolgut empresari, és el capitalisme popular.
Josep Albet
Categories