Benvolgut empresari, fins a finals d’abril tenim entre nosaltres el Cirque du Soleil (CdS) representant el seu espectacle Alegría. Si no recordo malament, va ser l’any 2000 que vaig tenir l’oportunitat de veure una altra de les seves representacions, Quidam, i em vaig quedar meravellat. Tornant enguany, no he pogut menys que repetir en una altra de les seves creacions i la vaig trobar fantàstica. Les expectatives, i que no et deceben, són tantes que han tingut que prorrogar la seva estada a Barcelona i han venut ja 135.000 entrades, el preu de les quals oscil·len entre els 28 i els 65 euros, sent majoria les que costen entre 55 i 65 euros. Comparat amb el teatre és més car però més barat que la platea del Liceu en la representació de Norma el proper juliol (122,5 euros, l’amfiteatre són 174 euros).
El CdS és realment una multinacional de l’espectacle que durant l’any 2007 té sis produccions voltant pel món (les que en diuen Touring Shows) i set en sales fixes als EUA (Resident Shows): una a New York, una altra a Orlando – juntament amb Disney – i cinc a Las Vegas.
De petit havia anat al circ, ja fos en festes majors o al Festival del mes de setembre de Barcelona, i recordo pel·lícules de circ, antigues, de les quals, no sé perquè, en guardo un record més aviat trist i potser per això he associat sempre aquest espectacle a un entorn ranci i decadent. Per desconeixement, segur que estic equivocat però aquest era el sentiment. En canvi el CdS genera un ambient atractiu, fascinant, de complicitat amb els artistes, que conjuntament amb la llum, la música i l’escenografia creen un tot coherent. És un altre concepte del circ i fins i tot algú podria dir que no és circ que és teatre, que per no haver-hi no hi ha ni animals, i que l’únic que té del circ és el tipus recinte, la tradicional carpa. Aleshores, potser aquesta seria l’explicació de perquè el trobo nou i fort.
Efectivament és un altre concepte, han creat allò que els professors d’estratègia d’Insead Kim i Mauborgne van anomenar un oceà blau (blue ocean), és a dir, un espai on la competència és irrellevant perquè s’ha creat un salt en valor tant per l’empresa com pels seus clients. Els professors fan servir l’expressió blue ocean en contraposició del red ocean (oceà vermell), és a dir, aquell espai “ple de sang” conseqüència de la lluita de tots contra tots, és a dir, l’espai del sector tradicional. Va ser en un article del 2004 a la Harvard Business Review que per primer cop parlaren d’aquesta idea i, entre d’altres, la seva principal font d’estudi havia estat el cas del CdS, respecte al qual havien fet una publicació l’any 2002 que titularen Even a clown can do it: Cirque du Soleil recreates live entertainment (Fins i tot un pallasso pot fer-ho: Cirque du Soleil reinventa la vida de l’espectacle).
Què és el que fa diferent al CdS dels altres? Per començar, és un circ i no una altra cosa perquè el seu fundador i actual director general (Guy Laliberté) ho vol; vol distreure a la gent, vol que s’ho passin bé i és diverteixin sota la forma del circ tradicional, i aquesta és la motivació principal que hi ha i és manté des de finals dels setantes, moment de concebre el projecte. Ara bé, ja en aquells anys la demanda de circ baixava i la competència entre companyies encaria els costos doncs s’hi volia fer front a través de contractar els millors artistes. L’alternativa del CdS fou apostar per l’espectacle i no per les estrelles, mantenint la diversió i l’emoció del circ i incorporant-li la sofisticació i la riquesa artística del teatre. Però volent ser un circ, per què no varen mantenir les tradicionals actuacions amb animals? A més a més de ser car (doma, alimentació, veterinari, assegurances, transport, …) s’adonaren de la cada cop major sensibilitat del públic cap el tracte als animals i dels aspectes ètics de l’engarjolament i exhibició – són canadencs. En conseqüència, es concentraren en tres aspectes del circ clàssic: els pallassos, les actuacions d’acròbates i la carpa. Però la gran diferència la introdueixen amb la incorporació de conceptes teatrals en l’espectacle – les actuacions segueixen una història, no són aïllades; hi ha una banda sonora coherent amb aquesta història que guia la il·luminació i els temps; i s’incorpora el ball i la dansa – però sobre tot en el model de negoci: agafen la referència de Broadway, un mateix paraigües per diferents produccions amb diferents temes y diferents arguments que permeten que la gent vagi més sovint al circ i d’aquesta manera s’incrementen els ingressos.
Estimat amic, al final, el CdS no és ni circ ni teatre però té coses del circ i del teatre i aconsegueix simultaniejar el dilema estratègic de la diferenciació i el baix cost. De moment, està en un sector sense nom i en un mercat sense competència. Coses de la innovació.
Josep Albet
Categories