Benvolgut empresari, si una crisi és un canvi brusc i advers, segurament som davant d’una, ja que, efectivament, el canvi ha estat sobtat i els indicadors de referència baixen quan haurien de pujar i pugen quan haurien de baixar. Ara bé, només fa sis mesos, la tendència espanyola era bona, la global no era dolenta i l’americana patia la crisi hipotecària. Han calgut sis mesos més de por, no res més que això, perquè l’estat d’ànim i, finalment, la realitat reflecteixin un escenari pessimista. Com que a Espanya, a més, estem de campanya, embolica que fa fort.
Fins fa uns quants dies, tres eren els indicadors l’evolució dels quals es feia servir per parlar de crisi en l’economia espanyola. El primer era l’atur. I, amb referència a les dades del quart trimestre de l’EPA: 135.700 aturats més de cop i un augment anual de 117.000; és a dir, en total 1,927 milions d’aturats. Un problema personal greu per a qui el pateix, però no pas un problema per a l’economia. Agafant la sèrie històrica sobre l’EPA que proporciona l’INE, la qual abasta des del primer trimestre del 2001 (1T-2001) fins al 4T-2007, en total 28 trimestres, observem que la diferència en nombres absoluts d’aturats és de –21.000. En percentatge sobre la població activa, s’ha passat del 10,94% del 1T-2001 al 8,60% del 4T-2007. El 1T-2003, el nombre absolut d’aturats va ser de 2,299 milions –la xifra més alta del període– i la taxa era de l ’11,96%; bastant pitjor, oi? I «España iba bien». El nombre de persones actives ha arribat a 22,4 milions des dels 17,8 del 1T-2001 i el nombre d’ocupats ha passat de 15,8 milions a 20,4 milions, és a dir, hi ha 4,6 milions més de persones treballant, un 29,1% més.
L’altre indicador era l’IPC –he considerat l’harmonitzat, que és el que ens compara amb Europa–. Si agafem el mateix període 2001-2007, veurem que, efectivament, el 2007, amb una variació anual del 4,3%, supera substancialment la xifra del 2006 (2,7%), però el 2005 va ser un 3,7% i el 2002, un 4%. Aquí, en tot cas, el problema rau en el fet que l’IPC dels països de la unió monetària ha estat més baix, del 3,1%.
El tercer indicador era el ritme de creixement de la construcció, que baixa, però, com va admetre el president de la Comissió Tècnica de l’Asociación de Promotores y Constructores de España (APCE), Josep Donés, els darrers deu anys s’ha construït el doble d’habitatges dels necessaris; per tant, sembla lògic que baixi.
Veient aquestes dades en perspectiva, estimat empresari, Crisis? What crisis? –com titulava Supertramp el seu disc de 1975–. Crisi d’expectatives provocada per la por, sí; però crisi de fonaments a Espanya i a Europa, no. Davant d’això, personalment prefereixo quedar-me amb els premis que aconsegueixen els graduats de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) o amb els projectes de l’investigador Manel Esteller a l’Institut Català d’Oncologia. Optimisme naïf? No, solament ganes d’aportar un gra de sorra diferent.
Josep Albet
Dossier Econòmic, 9-02-2008
Categories
16/02/2009 a les 18:28
Benvolgut empresari, ara fa un any escrivia l’article, Crisis? What Crisis?, i recordo que la motivació fonamental que tenia llavors era anar a contracorrent de la remor general de crisi. Hi havia crisi amb 1,927 milions d’aturats (un 8,6% de la població activa) i hi ha crisi amb 3,207 milions d’aturats (un 13,9% de la població activa). Hi havia crisi amb una inflació del 4,3% i hi ha crisi amb una inflació del 1,5%. Hi havia crisi amb l’euribor a 12 mesos al 4,29% i hi ha crisi amb l’euribor al 2.19%. Hi havia crisi amb el preu del barril de Brent a 98$, hi havia crisis quan va arribar a 147,5$ (el juliol del 2008) i hi ha crisi quan està al voltant dels 40$. Si, hi ha crisi perquè la demanda interna ha baixat i també ho han fet les exportacions i les importacions. Hi ha crisi perquè l’activitat s’atura i hi ha crisi, com deia en aquell article, d’expectatives provocada per la por, sí; i avui també hi ha crisi de fonaments a Espanya i a Europa, fet que negava llavors. Em vaig equivocar, no creia que s’entrés en recessió perquè a fi de comptes els indicadors fins aleshores no reflectien el que ha acabat passant.
El que aprenc d’això és la força que tenen les expectatives de certs col•lectius per fer trontollar allò que les dades no diuen i com les previsions d’un poden ser equivocades quan les expectatives generen desconfiança. Aprenc el difícil que és anar contracorrent, voler encoratjar quan la tendència va cap el desànim, i al contrari, que difícil és intentar contribuir a moderar la eufòria quan aquesta s’acosta a la irracionalitat.
Tanmateix, la tossuderia no em permet seguir del tot la corrent, encara vull aferrar-me a alguna roca o algun tronc que trobo en el curs riu per mantenir que hem d’observar més la realitat i menys els estats d’ànim. Avui mateix, quan escric aquest comentari, s’acaba d’inaugurar el MOBILE World Congress 2009, i al respecte La Vanguardia escriu “(…) Con una previsión de unos 5.000 asistentes menos que el año pasado – aunque se espera llegar a los 50.000 – , y con cien expositores más que en la edición del 2008, que tienen claro que uno de los mejores sitios para hacer negocio es una feria.” La Vanguardia del 12 de febrer de 2008, referint-se a l’edició del mateix congrés del 2008 deia: “Barcelona ha colgado el cartel de completo y acusa en las inmediaciones de la Fira de Barcelona el hecho de tener 50.000 personas en uno de los congresos más internacionales y potentes de la ciudad. La Mobile World Congress ya ha dejado los primeros colapsos en plaza Espanya, interminables colas en los accesos al recinto y unos hoteles y apartamentos llenos hasta la bandera.”
50.000 assistents el 2008 i 50.000 assistents el 2009, en un cas era col•lapse en l’altre, ja farem prou si hi arribem!!! La realitat és que són 50.000 i que és un èxit.
Josep Albet
16-02-2009