Benvolgut empresari, el juliol passat, arran de l’apagada que es va produir a Barcelona et vaig escriure una carta que titulava Temps era temps per allò de què feia també quinze anys dels Jocs Olímpics del 1992, i rememorava el sentiment d’autoestima per la feina ben feta que aleshores gaudíem i que avui ens agradaria recuperar. Acabava la carta dient-te “sempre quedem els ciutadans, que malgrat el cabreig, ens comportem cívicament conduint per una ciutat sense semàfors”. Amb la desgràcia de la xarxa de rodalies la demostració de civisme arriba a un nivell excels. Crida l’atenció que, en una època d’ordenances contra l’incivisme, davant un escenari que lesiona greument la convivència social, els afectats mostrin un altíssim nivell de bona educació.
El mot civisme ens ve de la paraula llatina civis, que volia dir “ciutadans” referint-se als habitants de les urbs, les quals concentraven i abastaven la vida de moltes persones dins els seus murs; i la civitas designava a un conjunt de essers humans units per lligams socials. Atenent a aquest origen semàntic sembla lògic definir el civisme com el conjunt d’idees, sentiments, actituds i hàbits que fan dels individus i dels grups bons membres de les comunitats polítiques en les quals s’integren. D’acord amb això, el civisme implica una adhesió incondicional al bé comú, al bé dels homes i per als homes i per tant, la persona és el seu últim fi.
Es tracta de tenir cura en el compliment de les obligacions ciutadanes; unes obligacions que en cada entorn social poden tenir continguts diferents, però que en el nostre són conseqüència d’una convivència democràtica construïda des del segle XVIII sobre els fonaments dels drets i dels deures. Uns drets individuals que només tenen sentit en un marc comunitari, és a dir, quan els altres els reconeixen. Que absurd seria el debat de drets i deures en una illa deserta en la qual només hi hagués un ésser humà: tindria tota la llibertat, però cap dret, perquè no hi hauria ningú per reconèixer-los, no hi hauria ningú que tingués el deure de respectar-li els seus drets! Per tant, els drets i els deures neixen de la mateixa societat, de la vida en comú, de l’acord i del respecte, i són els pilars del civisme.
Els nostres conciutadans afectats per la mala gestió del servei de rodalies ens estan ensenyant, en la seva màxima expressió, a exercir-lo, i m’agradaria que així fos mentre duri la situació. Estan emprenyats, se senten mal tractats, els han canviat el seu ritme de vida i els han provocat por i ansietat; en definitiva, estan indignats perquè se’ls ha lesionat el seu dret, no al transport públic – que com a dret és discutible -, sinó el de rebre un servei que està a la seva disposició i per el qual paguen la tarifa corresponent. I malgrat això, se’ls ha de reconèixer la seva bona educació, perquè a fi de comptes, el civisme no és una declaració de bones intencions de convivència sinó la demostració fefaent de les bones conductes en la quotidianitat, les quals es fonamenten en el respecte dels drets dels altres.
Estimat amic, en aquest elogi que faig del civisme aplicat és possible que alguns li trobin un símptoma de debilitat; potser alguns pensaran que l’agressió mereix agressió, que el maltractament mereix maltractament. Qui així pensi i actuï – que espero que no ho faci – sí que està mostrant efectivament debilitat. Mantenir calma i serenitat en els moments difícils és un senyal de fortalesa. Ser ben educat quan l’altre és mal educat és indici, no de bona persona, que potser, sinó de gran persona, de procurar aprendre de la vida per poder posar el gra de sorra en la gran muntanya de la bona convivència.
Mai com fins ara havia existit un reconeixement de drets tan ampli, i no obstant això, em sembla que la gent es sent més amenaçada o agredida i, en conseqüència, la probabilitat de conflictes és més alta. Aprenguem, doncs, dels damnificats per la mala gestió del servei de rodalies a millorar el nostre civisme, a la vegada que reclamen el rescabalament dels seus drets. I com que ser cívic no vol dir estar aturat, treballem per construir el nostre futur.
Josep Albet
Categories