Benvolgut empresari, el passat dia 25 d’octubre vaig assistir a l’obertura del Fòrum de la Innovació 2005 organitzat pel CIDEM  que en aquesta edició estava orientat cap a quatre conceptes: persones, creativitat, idees i empresa. Un dels participants en aquesta obertura va ser el professor de psiquiatria a la Universitat de Nova York, Luis Rojas Marcos, membre, també, de l’Acadèmia de Medicina de la mateixa ciutat i autor del llibre La força de l’optimisme, publicat aquest any, i que a l’acte va explicar l’alta correlació que hi ha entre la innovació i aquest estat d’ànim.

Els conceptes centrals del Fòrum i les exposicions del professor em varen traslladar al juny del 2002 i a la presentació del llibre Cartes a un Director General. Reflexions sobre l’empresa i les persones al segle XXI, del qual en sóc l’autor, i mi van portar tant per la sintonia amb el contingut del Fòrum com perquè precisament aquell dia vaig fer servir uns paràgrafs d’un article publicat pel professor Rojas Marco a El Pais el dia 23 de setembre de 2001, arrel de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York.

M’explico! El llibre es fonamenta en tres creences: l’empresa com a institució que ha de contribuir a fer una societat millor; l’optimisme i la creença en l’ésser humà; i la necessitat de crear per construir un futur.  A partir d’aquestes tres creences deia i dic que hem d’entendre l’empresa d’avui com a una comunitat de gent intel·ligent que posa el seu saber, el seu coneixement, al servei d’un propòsit que permet disposar d’un avantatge competitiu en el mercat, i que aquesta empresa només té sentit si es projecte cap el futur, ja que aquest és el motor de les persones, la il·lusió és el que mou a la gent, i la il·lusió és futur. I també deia i dic, que això no és possible sense creure en elles i només creurem en els altres si estem convençuts que aquests altres són bona gent. És en aquest punt, percebut per a molts – o alguns – com una afirmació ingènua, d’una franquesa innocent i sense malícia, on el professor Rojas Marcos em va ajudar força. En el seu article que abans he esmentat escrivia el paràgraf següent: “Per molt que s’admira el coratge d’aquests herois (feia referència a les persones que havien ajudat a d’altres durant l’atemptat) no s’acaben de comprendre els seus gestos desinteressats perquè, es creu, van en contra de l’instint de conservació, del principi de l’egoisme. Gran part de la sorpresa i de la incredulitat que ens produeixen aquests actes altruistes brota de la noció negativa de la naturalesa humana tan de moda en els nostres dies”. I acaba l’article dient: “Al final, la lliçó més important que he après en aquests dies tan dolorosos és que la nostra tasca diària consisteix en ajudar-nos uns i altres, i que el millor negoci és el bé comú. Aquest tràgic 11 de setembre que va canviar a aquest poble per sempre m’ha fet recordar un passatge del Diari d’Anna Frank, la nena de quinze anys que a la vigília de morir en el camp de concentració nazi de Belgen-Belsen, el març de 1945, va escriure: “Malgrat tot crec que la gent és realment bona en el seu cor”". Creure en la gent és el punt de partida per l’esperança, l’optimisme, la il·lusió i la creació, conceptes tots ells inherents a l’empresa.

Estimat amic empresari, el temps que ens toca viure és un temps de canvi; com ja he dit altres cops, és un temps de revolució que planteja un futur més incert del que normalment ja és el futur, i davant aquest neguit hom pot veure l’ampolla mig plena o mig buida. Per certes societats i les seves empreses – Xina, Índia, Mèxic, Brasil, o els països que s’acaben d’incorporar a l’UE – el temps actual és percebut com temps de desenvolupament, de millora del seu benestar, d’oportunitats i de creixement; en definitiva és temps d’ampolla mig plena. Per altres societats i les seves empreses – Alemanya, França, Itàlia – la percepció és de temps d’amenaces, de necessitat de mantenir, de conservar i per tant és temps d’ampolla mig buida. Sent la relativitat com és, per la societat catalana i per les seves empreses, sens dubte, ha de ser temps d’ampolla mig plena perquè com algú va dir: cap pessimista ha descobert el secret de les estrelles, ni ha navegat mai per mars desconeguts, ni ha obert una nova porta a l’esperit humà.

Però tu em diràs: “Molt bé, ara explica-li tot això als empresaris del sector tèxtil, als treballadors de la SEAT, als cavistes, etc., etc.”. I jo et contestaré citant el professor Rojas Marcos, que com veus és un referent d’aquest article: “L’optimisme saludable no implica un fals sentit d’invulnerabilitat ni un estat d’eufòria forassenyada. Al contrari, és una forma de sentir i de pensar que ens ajuda a fer servir amb sensatesa les habilitats pròpies i els recursos de l’entorn, i a lluitar contra les adversitats sense desmoralitzar-nos”.

 Jo crec que tu pots!

Josep Albet

Director d’ALBET CONSELLERS BCN

www.albetconsellersbcn.org