Benvolgut empresari, la Xina està de moda. Ja sé que no sóc gaire original i no t’aporto res de nou, però m’inquieta que arrel de les modes es puguin prendre decisions esbiaixades.

Un estudi recent de la consultora KPMG i el IESE mostra que un 17% de les pimes catalanes preveu, en els propers cinc anys, fer inversions a la Xina. Altres mercats mundials de referència són: Europa de l’Est (14%), resta d’Europa (8%), Sud-america (5%), EUA (5%) i resta d’Àsia (5%). El mateix estudi assenyala que un 71% pensa invertir a Catalunya i un 25% a la resta d’Espanya. Dues conclusions a la vista d’aquesta enquesta: els empresaris penseu en clau local i el fenomen Xina s’imposa a la resta del món. Parlem, doncs de la Xina.

Hem de situar-nos l’any 1978, quan les autoritats xineses varen decidir reorientar la seva economia, basada en el model soviètic de planificació centralitzada, cap a la de mercat, però controlada, això sí, pel Partit Comunista. Des de llavors ha plogut força i sembla que no els hi ha anat pas malament. Les xifres de creixement de l’economia xinesa han estat i són espectaculars i, lògicament, això anima a les empreses a voler-ne tenir un tros. És evident que 1.300 milions de xinesos representen un mercat atractiu per qualsevol empresa. Fins i tot hi va haver pioners catalans que ho varen entendre i varen establir-s’hi quan encara no era tan clar com ara: Nutrexpa, Agrolimen, Lucta, Roca, Indo Internacional, Simón, etc.

Però créixer com ho fan provoca també desequilibris. Veiem algunes dades. El més de març la inflació va ser d’un 2,7% anual front el 2,8% esperat i el 3,8% anterior, bé; tanmateix l’índex dels preus industrials va pujar fins el 5,6%, quan el que estava previst  era del 5%, confirmant, segons els experts, els indicis sobre l’existència de “colls d’ampolla” en la producció xinesa. A la vegada, sembla que hi ha una manca de ma d’obra qualificada com ho indicaria l’augment del 35% del salari mínim durant el mes de febrer o el fet que els salaris a la Xina, ara, siguin un 30% superiors als del Vietnam o un 15% respecte els de Tailàndia.

El creixement no para: les vendes al detall durant el tercer trimestre del 2004 es varen incrementar un 13,9% anual (13,5% previst) i la producció industrial un 15,1% (13,5% previst). Igualment hem vist que un cop han entrat en vigor els acords de l’OMC de l’any 1994 sobre la liberalització del comerç tèxtil, els xinesos han envaït els EUA i la UE. Una dada coneguda, però molt explicativa: entre gener i febrer la UE va concedir llicències per importar 108 milions de pantalons procedents de la Xina, què representa un 1.400% més que el mateix període de l’any passat, i en termes anuals voldria dir 650 milions de pantalons; amb 400 milions d’europeus que som, ens toca a un pantaló i pico per habitant. Arrel d’aquesta situació hi ha qui apunta l’existència d’una oferta sobredimensionada que acabarà repercutint no en els preus, sinó en l’estructura industrial (tèxtil) de la pròpia Xina.

Per un altre costat, segons el Worldwatch Institute, aquest país té el 21% de la població mundial, però només el 7% de l’aigua i de les terres cultivades, el 3% dels boscos i el 2% del petroli. A començaments del 2002 tenia 10 milions de cotxes, al voltant del 2015 es preveu que n’hi hauran 150 milions, el mateix nombre que hi havia als EUA l’any 2000, arribant-hi amb poc més de 30 anys. I, finalment, els problemes mediambientals que existents són immensos.

Llegint això deus està pensant: i ara aquest on vol anar a parar? Doncs que tot i sent una oportunitat, la Xina també és un risc molt alt, si a més a més hi afegim el règim polític.

No conec el país i probablement els qui hi van sovint podran argumentar diferent, al cap davall jo només reflecteixo dades i en canvi ells conviuen cada dia amb la gent d’allà i hi fan negocis, uns des de fa molts anys, altres, menys. Per tant, davant anàlisis diferents cal sospesar-los, buscar l’equilibri i prendre decisions fonamentades, i quan estem considerant la possibilitat d’invertir en països estrangers, viatjar molt.

Però això em sobta que a l’enquesta a la qual feia esment al començament de l’article es digui que la primera destinació de les inversions fora de Catalunya i Espanya sigui la Xina. No ens estarem deixant portar per la moda? Al món existeixen altres països amb futur: l’Índia (on parlen l’anglès i són la major democràcia del món), Brasil o Mèxic. I encara que estiguin més madurs, per què no EUA o la UE? És cert que qui estigui primer en un mercat pot gaudir d’avantatges, però cal mesurar molt bé els riscos que hi ha.

Estimat amic empresari, si vols invertir fora, viatja, informat, analitza i tria.  

Josep Albet

Professor d’ESADE

Director d’ALBET CONSELLERS BCN

www.albetconsellersbcn.org